Dolç i salat II

71º 42’ Nord, 126º 29’ Oest. Si afegim sal a l’aigua, el procés anterior canvia radicalment. Fins arribar als 4ºC, el procés de refredament de l’aigua marina és semblant al de l’aigua dolça. Per sota d’aquesta temperatura, però, la sal fa que l’aigua més freda segueixi sent més densa i mantingui la tendència a enfonsar-se per deixar pas a l’aigua menys freda de sota seu. De manera que en el cas de l’aigua de mar, la circulació no s’atura i els primers cristalls de gel es formen en moviment.

Aquests cristalls primerencs tenen forma de disc, mesuren entre 2 i 3 mil·límetres de diàmetre i com que són menys densos que l’aigua, com tot el gel, s’acumulen flotant a la superfície. Poc a poc, els cristalls es van unint i van formant una capa fina de gel transparent que, a mesura que augmenta de gruix, passa per tonalitats grisoses fins arribar al blanc. En aquests moments el gel té entre 10 i 15 centímetres de gruix. El seu color blanc, enlloc de transparent, és degut al fet que el gel s’ha format mentre l’aigua estava en moviment i els cristalls han cristal·litzat en direccions diferents, de manera que l’estructura irregular reflecteix gairebé tota la llum que els arriba.

Els inuit expliquen que en aquesta primera etapa de formació, la capa de gel que cobreix el mar, d’uns pocs centímetres de gruix, és increïblement flexible. Tant que es pot deformar seguint el moviment de les onades i, fins i tot, suportar el pes d’una persona sense trencar-se, tan sols ondulant-se com un llit elàstic. Ara bé, si es vol caminar per sobre d’aquest llit elàstic de gel, cal no parar de caminar. Una estada excessivament prolongada al mateix punt provocaria, degut al pes, una deformació cap avall massa gran que podria acabar trencant el gel.

Un cop formada aquesta primera capa, continua el procés de congelació per acumulació de gel a la seva part inferior. Aquest nou gel es forma més ordenadament, té una estructura més regular i pot assolir, en un hivern, fins a prop de dos metres de gruix. Per una sèrie de processos relacionats amb la sal, la superfície inferior d’aquest gel adopta una forma com de punxes dirigides cap a avall, d’uns quants centímetres de longitud, que s’anomenen dits. Aquesta estructura és fonamental perquè serveix de refugi a molts animals, petits, que sense ella serien devorats totalment pels seus depredadors. A més, és aquí on s’acumulen les algues que tant interessen a alguns dels científics de l’Amundsen, aquelles algues que són les primeres que reben la llum del Sol quan el gel es comença a fondre durant la primavera i que representen, per tant, el primer signe d’activitat de la cadena alimentària.

Una altra característica curiosa del gel marí és que durant la formació dels cristalls, la sal no té cabuda en la seva estructura i és expulsada fora del gel. Una part d’aquesta sal s’acumula en menudes cavitats i esquerdes que es formen en l’estructura del gel i la resta va a parar a l’aigua. Per tant, el gel marí no és salat, a no ser que, en tastar-lo, es topi amb una d’aquestes bosses de sal. D’aquesta manera, l’aigua immediatament inferior al gel és molt més salada que la resta. I aquest és un dels paràmetres que més interessa als científics que estudien els animals que es refugien en aquesta zona i les algues que s’hi formen, perquè es tracta d’una zona amb condicions realment peculiars, ben diferents de la resta d’aigua.

Si a la formació de gel en aigua salada, afegim ara onades, el procés canvia notablement. Però això és ja una altra història.