dimecres, 16 de juliol de 2008

Ulukhaktok

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. A primera hora del matí l’Amundsen fondeja a la badia que protegeix la comunitat inuit d’Ulukhaktok, un assentament d’uns 400 habitants situat la costa oest de l’illa de Victòria. Avui no s’agafaran mostres d’aigua, ni de gel, ni es filtrarà aire ni s’analitzaran resultats als ordinadors. L’activitat científica s’atura un dia. Avui l’equip científic de l’Amundsen es dedicarà a una activitat que sovint no rep l’atenció i els recursos que mereix, una activitat, però, que és fonamental per integrar la ciència en la societat. Avui l’equip científic de l’Amundsen es dedicarà a explicar la ciència que es fa a bord.

El projecte CFL, a més d’estar al cutting edge de la recerca oceanogràfica, és a dir, a la cresta de l’onada o al capdavant, dóna també importància a la comunicació d’aquesta recerca. Aquesta és la raó per la qual gent com la Lucy, jo mateix, i altres periodistes de tot el món hem tingut l’oportunitat de passar uns dies a bord de l’Amundsen i explicar què s’hi fa. Però, a més, el projecte CFL dóna una importància especial a la comunicació amb les comunitats locals perquè justament el seu objecte d’estudi és el lloc on aquestes comunitats han viscut sempre. Potser també per això, en una formalitat més moral que legal, l’equip de l’Amundsen ha demanat permís a les comunitats locals per poder solcar el seu territori i fer-hi recerca durant els 15 mesos que dura el projecte.



Poc abans de les 10 del matí arriben els primers visitants. Una dotzena d’adolescents desembarca i puja l’escala fins a la coberta d’estribord. Duen gorres al cap, auriculars a les orelles o penjant del coll, ulleres de sol esportives, cigarrets a les mans, i, esverats, s’agafen i s’empenten uns amb els altres, fan broma i riuen sorollosament. Entre ells, parlen en anglès. Comencen el recorregut per l’Amundsen durant el qual visitaran els laboratoris i veuran els aparells que s’utilitzen a bord. Els crida especialment l’atenció el cubell ple de crancs i estrelles de mar que han preparat la Heike i la Mylène i el gust fort i salat del zooplàncton que els deixa tastar en Gerald. Els canvis màgics de color que succeeixen als tubs d’assaig del laboratori de nutrients els arrenca exclamacions d’admiració i aplaudiments. Acabada la visita, devoren les galetes que ha preparat la Joël, una delícia en tota regla, i tornen cap a Ulukhaktok. Durant tot el matí van passant nois i noies de la comunitat, d’edats compreses entre els 10 i els 16 anys. En alguns, les seves arribades emocionades i les seves sortides a contracor fan pensar que la visita no els ha interessat només com una manera de trencar la seva rutina.



Havent dinat arriba el torn de la gent adulta. La visita dura unes dues hores i és més reposada, d’acord amb el seu propi ritme, hormonalment menys bulliciós que el dels adolescents. Després arriba el sopar i, més tard, en C. J., el cap científic de l’expedició, explica en una xerrada il·lustrada amb imatges i diagrames la recerca que es du a terme en el projecte CFL i els seus objectius. El torn de preguntes és llarg i exhaustiu. La gent d’Ulukhaktok està interessada a saber com han evolucionat la temperatura de l’aigua, el gruix del gel, els corrents, les poblacions de foques i balenes i molts altres aspectes relacionats amb el seu entorn.



Després de la xerrada, parlo amb la Janine, una dona gran que des de l’escola de la comunitat dóna classes de llengua i cultura inuit als estudiants. La Janine encara recorda, quan era petita, haver viscut en iglús sobre el gel de la manera tradicional a partir del que es podia pescar i caçar i ben poca cosa més. Ara, diu, les coses són molt diferents. A totes les llars d’Ulukhaktok arriba la televisió per satèl·lit i a la seva pista d’aterratge arriben avions sis cops per setmana, de manera que a la botiga de queviures es pot comprar de tot: pollastre, llet, mel, melmelada, pa, vedella, verdures. Tot força car, això sí, a causa del transport. Però més car és moure persones. 1.000 dòlars fins a Inuvik i 2.000 fins a Yellowknife. Això és el que han de pagar, com a mínim, els habitants dUlukhaktok si volen anar a algun altre lloc habitat. La Janine també constata que el seu entorn està canviant. A l’estiu arriben a la zona ocells que no s’hi havien vist mai i el gel cada vegada és menys segur. Ara ja no hi ha ningú que hi visqui durant l’hivern, diu, és massa perillós. I, a més, la gent jove no està interessada en l’estil de vida tradicional, però la majoria tampoc no té feina estable. Viuen de feinetes que van fent, la majoria en empreses del govern, o, senzillament, no treballen. Curiosament, però, la Janine explica també que la poca gent que té la voluntat i la duresa suficient per mantenir l’estil de vida tradicional basat en la caça i la pesca, pot arribar a guanyar força més diners que la resta mitjançant la venta de pells.

 
Free counter and web stats