dilluns, 19 de setembre de 2011

Premi Godó de Periodisme d'Investigació i Reporterisme


Un temps després del viatge que va originar aquest bloc, el llibre que he escrit sobre l'Àrtic ha estat guardonat amb el Premi Godó de Periodisme d'Investigació i Reporterisme. El llibre es titula On el dia dorm amb els ulls oberts, està publicat per l'editorial Empúries i ja el podeu trobar a les llibreries.
Trobareu més informació a www.tonipou.com

Continuar llegint...

dijous, 17 de juliol de 2008

El viatge s’acaba

67º 50’ Nord, 115º 08’ Oest. La genialitat de Nabokov ja va adonar-se que el veritable plaer humà es troba en les activitats que estimulen equilibradament tant l’intel·lecte com les emocions. A més de gran jugador d’escacs i porter de futbol sensacional, Nabokov va ser un entomòleg brillant, especialitzat en papallones –hi ha una espècie que porta el seu nom- i un escriptor de categoria universal. Amb la seva prosa subtil i elegant, sempre va defensar l’art i la ciència com a fonts del plaer autènticament humà, en tant que activitats que aporten la mesura adequada d’estímul intel·lectual i emocional.

Lluny de Nabokov, però tenint-lo present, he provat en aquest bloc de comunicar l’aventura científica que es du a terme a bord de l’Amundsen, buscant aquest equilibri, sempre difícil, entre intel·lecte i emoció. He mirat d’explicar la ciència que es fa a l’Àrtic, sovint remarcant la seva utilitat pràctica. De tota manera, la utilitat més important de la ciència, crec, és que el fet que permeti una certa comprensió del món i l’Univers en què vivim és capaç d’eixamplar el nostre intel·lecte i generar un plaer estètic profund. I sense això, difícilment hi hauria ciència ni cap de les seves aplicacions.

He mirat també de transmetre part de la dimensió humana de l’expedició, perquè, al final, a l’Amundsen hem conviscut 80 persones, cadascuna amb la seva tasca -no totes científiques però sí necessàries perquè la ciència tiri endavant-, cadascuna amb els seus neguits i la seva història particular. I perquè, no ho oblidem, la ciència la fan persones i el simple fet de conèixer-les fa la seva ciència més propera.

Durant aquestes tres setmanes he provat de llançar una corda més per sobre l’esquerda que separa la ciència de la societat, amb la idea de contribuir a la construcció, tan necessària, d’un pont entre les dues bandes. No sé encara si la meva corda ha arribat a l’altra banda, s’ha quedat a mig camí o m’ha caigut als peus. En qualsevol cas, el viatge s’ha acabat i ara li toca a la memòria gestionar sàviament els records, per evitar que es converteixin en boirines blanquinoses com les que atuïen els primers exploradors de l’Àrtic, i així poder inventar amb precisió les combinacions de paraules amb què seguiré, des d’ara, teixint aquest pont a partir de la meva experiència a bord de l’Amundsen.

Continuar llegint...

Per acabar, gel i disfresses gòtiques

67º 50’ Nord, 115º 08’ Oest. Durant tot el darrer dia de navegació l’Amundsen demostra la seva vàlua esberlant el gel que cobreix bona part de l’estret de Dolphin and Union. Ens dirigim a la comunitat de Kugluktuk, on ens passarem un dia i mig per descarregar tot el material científic i totes les persones. La descàrrega és llarga perquè es fa amb helicòpter, i l’helicòpter és petit, només hi caben quatre persones, el pilot i unes quantes capses.

L’única via per arribar a Kugluktuk des de la nostra posició és l’estret de Dolphin and Union que, gràcies als pocs vents i corrents que pateix, encara és cobert d’una capa sòlida i gruixuda de gel. Abans de travessar-lo, l’helicòpter s’enlaira per mirar de trobar la zona on el gel és més feble. Un cop decidida la ruta, l’Amundsen envesteix la banquisa a tota velocitat. Comença el terrabastall. Tot es mou i se sent el soroll de trons que produeix la quilla mentre rebenta el gel. És força curiós observar des de la proa com es produeix el trencament. El pes i la velocitat de l’Amundsen generen unes esquerdes que es propaguen en el gel més ràpidament que el vaixell i li obren camí. A les parts de gel submergides, les esquerdes apareixen sobtadament i, per algun efecte òptic, es veuen de color blanc, de manera que semblen el resultat d’alguna explosió submarina. Però el gel oposa resistència. Més d’una vegada l’Amundsen ha de fer marxa enrere i tornar a agafar embranzida per poder seguir obrint camí.

Al vespre, després d’un dia intens per al motor i agitat per als tripulants, arribem a Kugluktuk i se celebra la darrera nit de bar amb una festa de temàtica gòtica. La motivació i l’enginy de la gent són fascinants. El bar està decorat amb globus negres i un seguit de creus de ben bé un metre d’alçada escampades per tot el local, de les quals pengen corones de flors de paper. Hi ha collarets i braçalets de cuir i claus, llavis pintats de negre i ulleres al voltant dels ulls, guants trencats, tatuatges sinistres, vestits fets amb bosses de la brossa i, fins i tot, un cap rapat amb una clapa de cabell en forma de creu. Poca llum i la música, dura, fosca.

En algun moment de la nit la música canvia i sona una salsa. Hi ha gent que balla. Com si ho sabés, faig veure que no la sento, però em sento observat. No només això, sinó que se’m demana molt activament que balli la salsa que sona. Em costa un esforç titànic convèncer les meves demandants que els fets que el meu passaport digui que sóc espanyol, que sigui originari de la península Ibèrica i que la meva llengua materna provingui del llatí no impliquen necessàriament una capacitat innata o adquirida de ballar salsa. Ja m’he trobat altres vegades amb aquesta associació mental i, sempre, la constatació del seu incompliment produeix una certa aflicció que, en aquest cas, miro d’alleujar amb unes cerveses a compte meu. I la nit segueix, entre salsa i rialles gòtiques.

Continuar llegint...

dimecres, 16 de juliol de 2008

A Ulukhaktok

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. Durant tot el dia d’avui hi ha una barca de l’Amundsen que va i ve d’Ulukhaktok, carregant i descarregant visitants de la comunitat. En principi, cap tripulant del vaixell no està autoritzat a visitar el poble. Després d’una espera ben llarga, trucades i converses, però, potser gràcies a la meva condició de periodista, aconsegueixo embarcar en el bot que es dirigeix a la costa i, després d’una travessa de cinc minuts entre rialles i crits adolescents, desembarco a la platja pedregosa d’Ulukhaktok.

El vent talla. Per tota la platja hi ha ossos arrodonits pel frec del vent i del mar que destaquen sobre el color fosc de les pedres. Hi ha algunes barques petites escampades per la platja. L’Aileen, una noia de 18 anys, i les seves germanes petites em donen la benvinguda i m’ofereixen un teixit que la seva àvia ha cosit a mà. El vent talla. Rebutjo el seu oferiment i m’acosto a una estructura de fusta que hi ha a la mateixa platja, de la qual pengen uns objectes de color carbassa intens. De prop, m’adono que es tracta de peixos oberts pel mig i sense espina que s’estan assecant a la intempèrie. Un cop secs, podran aguantar en perfectes condicions durant tot l’hivern. Són truites àrtiques, una espècie de peix característica de les altes latituds que està a mig camí entre la truita i el salmó, com testimonien la seva pell verdosa, tacada, i la seva carn carbassa.



Quan m’endinso en el poble un corb enorme, un dels animals clau en la cosmogonia inuit, aixeca el vol des de la teulada de l’església. El vent talla. Les cases, de fusta i elevades prop d’un metre del terra per superar l’acumulació de neu hivernal, estan molt separades unes de les altres. Evidentment no hi ha asfalt als carrers, si és que es pot distingir algun carrer en aquest terreny polsós. Hi ha poca gent al carrer. Tothom saluda amistosament, però. Potser els carrers els marquen les roderes dels quads que circulen a tota velocitat. Aviat m’adono que és el mitjà de transport urbà més utilitzat a Ulukhaktok. Les parets de les cases estan escrostonades, la pintura cau, hi ha deixalles per terra i tots els elements metàl·lics que hi ha a l’aire lliure, dipòsits i bidons, s’amaguen sota una capa aspra de rovell. El vent talla i aixeca pols. No recordo haver estat en un lloc tan desolat. Recordo el que una dona d’Ulukhaktok m’ha explicat fa unes hores a l’Amundsen, que, vivint ella i tenint una bona feina a Yellowknife, un poble de menys de 20.000 habitants, no va poder suportar l’enyorança i va haver de tornar al cap d’uns mesos. Haig de reconèixer, però, que hi ha una certa bellesa, potser estranya, que a mi sempre m’ha captivat en la decadència dels objectes humans sotmesos a uns elements naturals que, en aquestes latituds, són especialment ferotges. Entre un munt de ferralla rovellada, fustes i deixalles diverses, la lluïssor d’un parell de flors grogues em recorda que som a l’estiu.



Entro a la botiga d’artesania. Una dona molt amable m’ensenya guants, bosses, quadres i uns menuts óssos polars elaborats amb pell de foca. Malauradament, les presses i la precipitació de la meva incursió terrestre han fet que oblidés els diners a bord, de manera que, una mica avergonyit, em disculpo. La dependenta m’explica que ha obert a les 10 del matí pensant que tota la tripulació de l’Amundsen desembarcaria i compraria alguna peça d’artesania local. Em torno a disculpar i surto de la botiga. El vent talla. La meva visita fugaç a Ulukhaktok és a punt d’acabar, de manera que em dirigeixo cap a la platja, on m’ha de recollir el bot i tornar-me a l’Amundsen. El mústang taronja que em protegeix del vent també fa que no passi gens desapercebut i em sento observat per la poca gent que hi ha al carrer.



A la platja s’hi acumula la gent que ha de visitar l’Amundsen durant la tarda. El meu aspecte deu emetre el missatge que ho tinc tot controlat i que sé perfectament a quina hora ens vindran a buscar i així els ho faig saber. Al cap de tres quarts d’hora, però, encara no hi ha cap senyal del bot. Mentre esperem asseguts a les pedres, tot xerrant, un individu s’acosta cridant. Té un accent que em resulta difícil d’entendre, però, per la seva gesticulació, és ben clar que el que diu va en contra meva i que no és pas res de bo. Es mostra agressiu i indignat perquè constantment, diu, l’Amundsen passa per aquí a vendre coses i mai a comprar. Em pregunta, en un to amenaçador, quants milers de dòlars obtenim d’aquestes ventes. Acte seguit m’avia gesticulant amb el braç i s’allunya remugant encara tota mena d’improperis.

Quan és lluny, la conversa amb la resta de gent continua. Després d’aquesta visita el vent talla ara més que mai. Observo la gent del meu voltant i quan començo a perdre la sensibilitat a la punta del meu nas punxegut, comprenc perquè les races del nord tenen el nas pla i ben proper a la resta del cos.

Continuar llegint...

Ulukhaktok

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. A primera hora del matí l’Amundsen fondeja a la badia que protegeix la comunitat inuit d’Ulukhaktok, un assentament d’uns 400 habitants situat la costa oest de l’illa de Victòria. Avui no s’agafaran mostres d’aigua, ni de gel, ni es filtrarà aire ni s’analitzaran resultats als ordinadors. L’activitat científica s’atura un dia. Avui l’equip científic de l’Amundsen es dedicarà a una activitat que sovint no rep l’atenció i els recursos que mereix, una activitat, però, que és fonamental per integrar la ciència en la societat. Avui l’equip científic de l’Amundsen es dedicarà a explicar la ciència que es fa a bord.

El projecte CFL, a més d’estar al cutting edge de la recerca oceanogràfica, és a dir, a la cresta de l’onada o al capdavant, dóna també importància a la comunicació d’aquesta recerca. Aquesta és la raó per la qual gent com la Lucy, jo mateix, i altres periodistes de tot el món hem tingut l’oportunitat de passar uns dies a bord de l’Amundsen i explicar què s’hi fa. Però, a més, el projecte CFL dóna una importància especial a la comunicació amb les comunitats locals perquè justament el seu objecte d’estudi és el lloc on aquestes comunitats han viscut sempre. Potser també per això, en una formalitat més moral que legal, l’equip de l’Amundsen ha demanat permís a les comunitats locals per poder solcar el seu territori i fer-hi recerca durant els 15 mesos que dura el projecte.



Poc abans de les 10 del matí arriben els primers visitants. Una dotzena d’adolescents desembarca i puja l’escala fins a la coberta d’estribord. Duen gorres al cap, auriculars a les orelles o penjant del coll, ulleres de sol esportives, cigarrets a les mans, i, esverats, s’agafen i s’empenten uns amb els altres, fan broma i riuen sorollosament. Entre ells, parlen en anglès. Comencen el recorregut per l’Amundsen durant el qual visitaran els laboratoris i veuran els aparells que s’utilitzen a bord. Els crida especialment l’atenció el cubell ple de crancs i estrelles de mar que han preparat la Heike i la Mylène i el gust fort i salat del zooplàncton que els deixa tastar en Gerald. Els canvis màgics de color que succeeixen als tubs d’assaig del laboratori de nutrients els arrenca exclamacions d’admiració i aplaudiments. Acabada la visita, devoren les galetes que ha preparat la Joël, una delícia en tota regla, i tornen cap a Ulukhaktok. Durant tot el matí van passant nois i noies de la comunitat, d’edats compreses entre els 10 i els 16 anys. En alguns, les seves arribades emocionades i les seves sortides a contracor fan pensar que la visita no els ha interessat només com una manera de trencar la seva rutina.



Havent dinat arriba el torn de la gent adulta. La visita dura unes dues hores i és més reposada, d’acord amb el seu propi ritme, hormonalment menys bulliciós que el dels adolescents. Després arriba el sopar i, més tard, en C. J., el cap científic de l’expedició, explica en una xerrada il·lustrada amb imatges i diagrames la recerca que es du a terme en el projecte CFL i els seus objectius. El torn de preguntes és llarg i exhaustiu. La gent d’Ulukhaktok està interessada a saber com han evolucionat la temperatura de l’aigua, el gruix del gel, els corrents, les poblacions de foques i balenes i molts altres aspectes relacionats amb el seu entorn.



Després de la xerrada, parlo amb la Janine, una dona gran que des de l’escola de la comunitat dóna classes de llengua i cultura inuit als estudiants. La Janine encara recorda, quan era petita, haver viscut en iglús sobre el gel de la manera tradicional a partir del que es podia pescar i caçar i ben poca cosa més. Ara, diu, les coses són molt diferents. A totes les llars d’Ulukhaktok arriba la televisió per satèl·lit i a la seva pista d’aterratge arriben avions sis cops per setmana, de manera que a la botiga de queviures es pot comprar de tot: pollastre, llet, mel, melmelada, pa, vedella, verdures. Tot força car, això sí, a causa del transport. Però més car és moure persones. 1.000 dòlars fins a Inuvik i 2.000 fins a Yellowknife. Això és el que han de pagar, com a mínim, els habitants dUlukhaktok si volen anar a algun altre lloc habitat. La Janine també constata que el seu entorn està canviant. A l’estiu arriben a la zona ocells que no s’hi havien vist mai i el gel cada vegada és menys segur. Ara ja no hi ha ningú que hi visqui durant l’hivern, diu, és massa perillós. I, a més, la gent jove no està interessada en l’estil de vida tradicional, però la majoria tampoc no té feina estable. Viuen de feinetes que van fent, la majoria en empreses del govern, o, senzillament, no treballen. Curiosament, però, la Janine explica també que la poca gent que té la voluntat i la duresa suficient per mantenir l’estil de vida tradicional basat en la caça i la pesca, pot arribar a guanyar força més diners que la resta mitjançant la venta de pells.

Continuar llegint...

dimarts, 15 de juliol de 2008

Quinuitug i les rates del gel

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. És curiós com a tot arreu hi ha alguna espècie d’animal oportunista i resistent que sap viure i proliferar en grans quantitats a partir dels recursos existents, siguin quins siguin, deixalles incloses. I potser per aquesta raó se’ls compara amb les rates. A les ciutats costaneres de tot el món, les gavines s’han guanyat l’apel·latiu de rates del mar. La Barceloneta n’ofereix un exemple amb la imatge no poc freqüent d’una gavina devorant un colom mort. A l’Àrtic aquest paper el representa la foca anellada, com la que fa uns dies va visitar fugaçment l’Amundsen.

La foca anellada passa la major part dels seus gairebé quaranta anys de vida sota l’aigua. Utilitza les seves urpes per mantenir forats per respirar a través del gel i per excavar refugis per a les seves cries. És capaç de submergir-se durant vint minuts fins a cent metres de profunditat per buscar peixos i mol·luscs. Tot i ser un animal que constitueix l’aliment predilecte de caçadors tan eficaços com els óssos polars i les orques, prolifera de manera que els seus exemplars es compten per milions, i la clau de la seva supervivència és la solitud. Les foques anellades joves s’emancipen molt aviat de la llet materna i s’espargeixen per la costa i la vora de la banquisa. És curiós que, contràriament a l’estratègia gregària habitual, en un hàbitat essencialment buit com l’Àrtic, la solitud sigui una bona manera de sobreviure.

Una vegada es va trobar una orca que havia mort asfixiada per una foca mentre 24 foques més omplien el seu estómac. Aquesta mort per golafreria és impensable que es produeixi a causa de les foques anellades, perquè la seva solitud evita que les orques les acorralin com ramats de bestiar i les devorin una rere l’altra, com sí que, efectivament, fan amb altres espècies de foca. Als óssos també els cal una despesa energètica extraordinària per recórrer les distàncies de més de cent quilòmetres diaris que els calen per trobar-se amb una foca anellada, una presa, a més, ràpida i astuta. I per això els primers caçadors europeus, havent-les desestimat com a preses de caça per l’enorme quantitat de temps i energia que requeria la seva captura, les van anomenar rates del gel.

Si hi ha algú a l’Àrtic que té temps i paciència aquests són els inuit. Els caçadors inuit poden passar hores a -40ºC, immòbils a la vora d’un forat al gel, esperant que les foques surtin a respirar. La foca no només els proporciona carn per menjar i pell per abrigar-se, sinó que amb les seves potes es fabriquen pinzells i amb certes parts de la seva pell es construeixen unes cordes que, a diferència de la majoria de materials sintètics, conserven la flexibilitat sense trencar-se encara que la temperatura baixi per sota de -50ºC. Una vegada més els milers d’anys de coevolució en aquest ambient han dotat els inuit de la característica necessària per caçar aquestes foques, la seva paciència llegendària o allò que ells anomenen quinuitug. Una paciència que no consisteix en el simple fet d’esperar, impossible a -40ºC i envoltat dels udols esmolats del vent, sinó que requereix una mena de fusió amb el paisatge fins arribar a formar-ne una part essencial i una acceptació profunda dels fils amb què el temps teixeix la xarxa delicadíssima que connecta tots i cadascun dels habitants de l’Àrtic. Una paciència que, si es vol, també és la versió àrtica i poètica de la llei estadística que estableix que per tal que dues solituds errants es trobin només cal temps.

Continuar llegint...

dilluns, 14 de juliol de 2008

Insomni, fantasmes i animals

71º 04’ Nord, 121º 43’ Oest. Porto dues hores regirant-me al llit sense poder dormir. El soroll i la vibració dels motors de l’Amundsen, que fins ara m’havien servit de cançó de bressol, només em molesten. Potser estic nerviós perquè d’aquí a pocs dies abandonaré el vaixell i s’acabarà l’aventura àrtica. Potser és la inactivitat física que em neguiteja, cosa que es podria solucionar fent ús del gimnàs de quatre metres quadrats i tres màquines que hi ha a la coberta d’estribord... no ens enganyem, però, mai no he estat home de gimnàs. O potser estic acusant l’excés de son dels primers dies a causa del jet lag i l’estrès laboral i personal previ al viatge. En qualsevol cas, decideixo que estar al llit sense fer res és absurd, així que m’aixeco i surto a coberta.

A les dues de la matinada el Sol brilla i l’ambient és fresc i agradable. Aquesta nit, si és que es pot dir així, hi ha una inactivitat poc usual. El més normal és que durant les 24 hores del dia hi hagi sarau científic a coberta: xarxes de zooplàncton, sediments, bombes de tori, rosetes de nutrients, etc. Avui, però, hi ha una quietud reconfortant. Les 6.000 tones de l’Amundsen llisquen amb suavitat sobre un mirall d’aigua. Es poden veure, lluny, entre bromalles de color malva, els penya-segats de la punta sud de l’illa de Banks. Em dirigeixo cap a la proa i provo d’imaginar-me com seria tot plegat sense Sol. Potser faria més fred i segur que l’ambient m’intimidaria una mica més. Una llegenda marina que corre per l’Amundsen explica que el fantasma de Sir John Franklin ronda encara pel vaixell. I és que l’Amundsen, abans d’anomenar-se així i dedicar-se a la recerca, era l’encarregat de guiar vaixells de càrrega a través de l’arxipèlag canadenc i el seu nom era Sir John Franklin, en honor del llegendari explorador britànic que es va perdre fa més d’un segle i mig, provant de trobar el pas del nordoest que comunica l’Atlàntic amb el Pacífic, durant la que probablement sigui la més mítica expedició a l’Àrtic.



Escombro amb la mirada el mar a la recerca de sortidors que indiquin la presència de balenes. Fa uns dies una balena de Grenlàndia, la més freqüent en aquestes aigües, ens va regalar, de lluny, la imatge de la seva cua sortint de l’aigua. I al cap d’uns instants una foca va emergir fugaçment al costat del vaixell, va donar una llambregada al casc vermell de l’Amundsen i, en menys de cinc segons, va tornar a submergir-se. Mentre recorro amb els ulls la superfície llisa de l’aigua esperant algun indici de vida salvatge, m’imagino que tot és fosc i deixo créixer la llegenda del fantasma de Franklin. Que creixi i es multipliqui, penso, a veure on em porta. I així passo un temps indeterminat fins que, de sobte, una veu greu esquinça el silenci. Un calfred com un llamp em recorre l’espinada i, durant un instant, no goso girar-me. Hola, torna a dir en Trevor.

Provant d’amagar l’ensurt, el saludo mentre senyala els penya-segats llunyans de l’illa de Banks i m’explica que aquell és el seu territori de caça. En Trevor viu, juntament amb poc més de cent persones, a Sachs Harbour, l’únic poble de l’illa, que fa uns 70.000 quilòmetres quadrats, gran part dels quals estan coberts durant aquesta època de l’any per herba tendra i flors de colors. En Trevor m’explica que des d’uns anys ençà s’estan caçant a l’illa espècies d’animals que no s’hi havien vist mai, sobretot aus i peixos que cada vegada, penso, s’aventuren més al nord perquè la temperatura, més suau, així els ho permet. Mentre, amb una barreja de son i excitació, torno cap a la cabina, m’adono que aquest tipus de declaracions espontànies com la d’en Trevor tenen potser més valor que els resultats de les enquestes oficials que el govern canadenc fa a les comunitats locals, en què se’ls demana els canvis que observen al seu entorn i que, d’alguna manera, com qualsevol enquesta, es poden dirigir. Sigui com sigui, no falten testimonis que coincideixin a senyalar que alguna cosa està canviant a l’Àrtic.

Continuar llegint...
 
Free counter and web stats