diumenge, 25 de maig de 2008

Cinc cèntims sobre el projecte CFL

A mesura que són més, i més contundents, les evidències del canvi climàtic i que els impactes de la fusió del gel àrtic es manifesten amb més intensitat al nord del planeta, el Govern del Canadà, en el marc de l’Any Polar Internacional, ha creat el programa de recerca científica Circumpolar Flaw Lead System Study (CFL). L’objectiu del programa consisteix, a grans trets, en comprendre les possibles conseqüències del canvi climàtic a l’Àrtic. Gestionat per la Universitat de Manitoba, el projecte compta amb la participació de més de 200 científics de 15 països, entre els quals es troba el grup de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, encapçalat pel científic Carles Pedrós-Alió.

El projecte CFL es desenvolupa en el vaixell trencaglaç Amundsen, equipat amb les últimes tecnologies de recerca oceanogràfica. Aquest vaixell va començar a navegar l’any 1979, realitzant tasques d’assistència a vaixells de càrrega que navegaven per l’arxipèlag àrtic canadenc. En aquests primers temps s’anomenava Sir John Franklin, en honor de l’explorador britànic del segle XIX, potser el més mític explorador de les regions polars, l’última expedició del qual encara resta coberta amb una pàtina de misteri. Sobre ell tinc pensat escriure ben aviat. L’any 2000 el trencaglaç va deixar de funcionar i tres anys més tard, el 2003, gràcies a un acord entre el Govern, les universitats i els centres de recerca del Canadà, va tornar a l’aigua rebatejat com a Amundsen, en honor de l’explorador noruec Roald Amundsen, el primer en travessar el pas del nordest i en arribar al Pol Sud. Sobre Amundsen també tinc pensat escriure ben aviat.

A banda de la part de recerca purament científica, el projecte CFL convida estudiants de secundària a bord de l’Amundsen, a través del programa Schools on Board, i 15 periodistes de tot el món entre els quals em trobo jo mateix.

Continuar llegint...

Petita història de l'Any Polar Internacional

Des del març de 2007 fins al març de 2009 ens trobarem immersos en el tercer Any Polar Internacional, un programa de recerca enfocat a les zones polars del planeta en què participen milers de científics de 60 països. Finançat principalment pel Consell Internacional per la Ciència i l’Organització Meteorològica Mundial, aquest projecte descomunal no només té per objectiu la recerca, sinó que també dóna molta importància a la divulgació del coneixement que tenim avui sobre els pols i la seva importància a nivell planetari.

El primer Any Polar Internacional (1882-1883), inspirat per l’explorador austríac Karl Weyprecht (veure post), va comptar amb la participació de 12 països i va permetre la instal·lació de 14 observatoris prop del Pol Nord. Les dades recollides en aquestes estacions van aportar informació sobre meteorologia, geomagnetisme, les aurores boreals, els corrents oceànics, les marees, i l’estructura i el moviment del gel. Aquestes dades constitueixen un document excepcional sobre les característiques de la regió fa uns 130 anys. Malgrat tots els esforços i els recursos amb què es va comptar, 17 dels 24 membres d’una expedició americana van perdre la vida en aquest projecte, tenyint tràgicament un cop més l’exploració polar amb les boirines malves de l’èpica romàntica.

44 països van participar en el segon Any Polar Internacional (1932-1933), centrat sobretot en l’estudi de l’electricitat atmosfèrica -un camp que havia de resultar crucial per millorar els sistemes de telecomunicacions-, la predicció meteorològica i el transport aeri i marítim.

Anys més tard, un grup de científics encapçalats pel britànic Sydney Chapman, va proposar un tercer any polar internacional, amb l’objectiu d’utilitzar la tecnologia desenvolupada durant la Segona Guerra Mundial –ràdars, sismografia- per donar un nou impuls a la recerca polar. Finalment, l’esdeveniment es va acabar anomenant Any Geofísic Internacional (1957-1958). Gràcies a aquest projecte es va confirmar la deriva dels continents, es va poder determinar per primera vegada la quantitat de gel de l’Antàrtida i es van llançar els primers satèl·lits. Però també va tenir una conseqüència política important: el Tractat Antàrtic de 1961, signat inicialment per només per una dotzena de països, en el qual s’estableix que a l’Antàrtida només es duran a terme activitats pacífiques, principalment científiques, i s’impedeix l’afirmació dels drets de soberania de cap país sobre territori antàrtic.

Continuar llegint...

divendres, 23 de maig de 2008

El pare de l'Any Polar Internacional

“Aquest any hem clavat per primera vegada la nostra bandera al gel de l’àrtic i hem obtingut resultats que donen noves ales a les esperances d’arribar al Pol. Nosaltres, els austríacs, hem entrat amb bon peu a l’elit mundial de l’exploració!”. Després d’escoltar aquestes paraules, el públic assistent a l’Acadèmia Imperial de Ciències de Viena va esclatar en aplaudiments i crits d’emoció.

El discurs el pronunciava Karl Weyprecht, un oficial de l’Armada austríaca que acabava de tornar d’un viatge a les illes de Nova Zembla, davant de les costes de Sibèria. La bandera havia estat clavada als 79º de latitud nord, on Weyprecht havia trobat aigües càlides sense gel que conduïen a una franja de menuts icebergs, la qual s’havia vist capaç de travessar en cas d’haver disposat d’un vaixell de vapor. Embriagat per aquesta possibilitat, Weyprecht va organitzar una expedició, afegint així l’Imperi Austrohúngar a la cursa cap al Pol Nord.

22 homes i una canilla de gossos, encapçalats per Weyprecht, van salpar el 14 de juliol de 1872 del port de Bremerhaven a bord del Tegetthoff, una màquina de vapor de construcció alemanya, sòlida, estable i amb una potència de 100 cavalls. El 20 d’agost, a 76º 23’ nord, ni els 100 cavalls, ni els 22 homes ni els gossos van poder evitar que el Tegetthoff quedés atrapat enmig d’una placa de gel. L’expedició va estar 2 anys navegant amb el caprici dels moviments del gel, passant fred, foscor, gana i escorbut fins que l’estiu del 1874 fou rescatada per un balener rus. No sabrem mai el que va passar pel cap d’aquells homes durant les nits àrtiques de quatre mesos, unes nits potser il·luminades per les refulgències màgiques de l’aurora boreal, potser ennegrides per la boira i els udols esmolats com ganivetes del vent siberià. Només ens ho podem imaginar, i vagament, llegint el diari de Weyprecht, en el qual una d’aquestes negres nits negres va fer la següent anotació: “Cada dia que passa no és un clau sinó un tauló sencer en el nostre taüt”.

Després d’aquesta experiència, Weyprecht va acabar fastiguejat del frenesí de la cursa cap al Pol Nord, contràriament al que amb contundència havia expressat uns anys enrere. Va adonar-se que la cursa en si mateixa no tenia cap sentit si les expedicions no anaven acompanyades d’activitats científiques que permetessin millorar amb rigor el coneixement sobre les regions polars i, de retruc, sobre tot el planeta. Amb tot, era considerat un heroi immortal a la seva Àustria. “Immortal? Amb aquesta tos?”, replicava, esgotat, els últims anys de la seva vida. Weyprecht va morir de tuberculosi el 1881, però abans se li va acudir que l’exploració científica d’una regió tan vasta i extrema com l’àrtic estava fora de l’abast dels recursos amb què compta una sola nació i que, per tant, calia unir esforços a nivell internacional. Aquesta idea va ser la llavor del primer Any Polar Internacional, celebrat durant els anys 1882 i 1883, al qual el malaurat Weyprecht no va poder assistir.

Continuar llegint...

Seleccionat per la Federació Mundial de Periodistes Científics

Aquest any la Federació Mundial de Periodistes Científics ha seleccionat 15 periodistes de tot el món per viatjar a l'àrtic canadenc a bord de l'Amundsen, un vaixell trencaglaç dedicat íntegrament a la recerca científica, i jo he tingut la sort de ser l'únic periodista científic seleccionat de tota Espanya.

L'objectiu del projecte és fomentar la comunicació científica de primera mà, permetent que els periodistes observin de ben a prop i en directe l'activitat científica i tinguin la possibilitat de compartir els seus dubtes i inquietuds amb científics de tot el món.

L'Amundsen és un vaixell trencaglaç equipat amb l'última tecnologia relacionada amb la recerca oceanogràfica. A bord seu, equips multidisciplinars de científics de tot el món estudien l'ecosistema de l'Oceà Àrtic, un dels més sensibles de tot el planeta. L'objectiu principal d'aquests estudis, emmarcats en el projecte Circumpolar Flaw Lead System Study de l'Any Polar Internacional, és aportar informació a tots els nivells sobre el procés d'escalfament global que viu el nostre planeta.

Seré a bord de l'Amundsen del 26 de juny al 17 de juliol de 2008 i utilitzaré aquest bloc per compartir tot el que vegi a la terra de les ombres llargues o, com deia l'explorador escocès William S. Bruce, allà on el dia dorm amb ulls oberts.

Continuar llegint...
 
Free counter and web stats