Luxes a l’Àrtic

71º 3’ Nord, 126º 3’ Oest. Ara que ja estic ben instal·lat i que ja he comprovat tots i cadascun dels serveis que ens dóna l’Amundsen, no puc evitar comparar la nostra circumstància amb la dels exploradors àrtics del segle XIX. Nosaltres disposem de calefacció, llits amb matalassos tous i coberts de mantes, lavabos i dutxes impecablement nets i amb aigua calenta, una alimentació força variada amb un assortit de postres excel·lent, xocolata calenta a discreció, una sala amb sofàs i televisió i un bar on podem prendre una cervesa i esbargir-nos tres vespres per setmana. La majoria d’expedicions del segle XIX no comptaven amb res de tot això: dormien en tendes de lona i s’escalfaven com podien amb gasoil, en el millor dels casos; no es rentaven i menjaven cada dia la mateixa carn seca. L’any 1899, però, una expedició italiana, encapçalada per Luigi Amadeo de Savoia-Aosta, duc dels Abruzos, va provar de traslladar els luxes de l’occident temperat a l’Àrtic.

El duc dels Abruzos era un muntanyenc intrèpid i experimentat. Havia participat en la conquesta dels Alps, en l’ascensió de cims de les muntanyes de Sant Elies, de més de 4.000 metres, a Alaska, i més endavant guanyaria fama a l’Àfrica i a l’Himàlaia. A la darrera dècada del segle, Itàlia era una nació que amb prou feines arribava als 30 anys d’edat i amb l’expedició del duc es pretenia fer dringar una campana que donés a conèixer el país a tot el món. La primera expedició italiana al Pol, doncs, després d’escoltar els consells de l’explorador noruec Fridtjof Nansen, l’home que més al nord havia arribat aleshores amb una marca de 86º 10’, va partir del port rus d’Arkhànguelsk a bord del Stella Polare cap a l’arxipèlag de Franz Josef, amb l’objectiu d’establir-hi el seu camp base.

La incomoditat dels iglús i les cabanes no convencia al duc, així que va decidir muntar un campament elegant i amb la pompa pròpia d’algú de la seva categoria. L’estructura del campament es basava en tres grans tendes, dues de les quals estaven unides amb un sostre de lona, formant així un quart espai interior on s’hi allotjà la cuina. Les dues tendes centrals, amb terra de fusta, matalassos de ploma i estufes, constituïen els dormitoris, aïllats de l’exterior amb una porta triple. Tot i apagar les estufes durant la nit, la temperatura mai no baixava dels 0 ºC, una fita inèdita en qualsevol expedició anterior.

Una de les primeres vegades que el duc va abandonar la comoditat de la seva nova llar, per deixar provisions que s’havien d’utilitzar en l’atac al Pol en un refugi situat més al nord, va patir un dels habituals revessos àrtics. Una tempesta de neu el va sorprendre, es va perdre i va acabar dins del mar amb els trineus. Tal com va explicar més tard, sense perdre la seva flegma aristocràtica, “vam passar ràpidament de la glacera a la badia d’una manera més aviat brusca i en contra dels nostres desitjos”. I tant en contra dels seus desitjos que va perdre les puntes dels dits a causa de la congelació. Des d’aquell moment, va decidir no sortir més del seu palau àrtic i va llegar la responsabilitat de l’expedició al capità Umberto Cagni. L’atac de Cagni i els seus homes al Pol va arribar fins a 86º 33’ Nord, un nou rècord en els anals de l’exploració polar.

Aquesta marca, però, no fou assolida sense pagar res a canvi. Cagni va patir una congelació en un dit, que se li va gangrenar fins que es va tornar negre i de la mida del seu canell. El dolor era tan intens que li pujava per la cama fins a pessigar-li l’aixella i quan no va poder suportar-lo més, va fer ús de l’opi mentre els seus companys, administrant-se tots ells gotes de cocaïna als ulls per combatre la ceguesa que els provocava la neu, l’arrossegaven en el seu trineu. Quan una tempesta els va bloquejar a l’interior de les tendes durant dos dies, Cagni va aprofitar per amputar-se ell mateix el dit en una operació que va durar dues hores, tan impressionant que els seus companys van haver d’abandonar la tenda i endinsar-se en la tempesta, amb el risc que això suposava, perquè el seu malmès enteniment no podia tolerar una imatge tan grotesca.

L’endemà, Cagni va realitzar la proesa de recórrer 29 quilòmetres suportant un dolor terrible, que va decidir amagar als seus companys per no minar la seva moral, ja que, tal com va escriure, potser superant la flegma aristocràtica del duc: “Em sembla que l’operació d’ahir els va afectar bastant”.

Continuar llegint...

Crònica d'una mort anunciada

71º 3’ Nord, 126º 7’ Oest. Mentre treballo còmodament a la taula del meu camarot, sento un anunci pels altaveus, però no hi paro atenció. Acte seguit, moviment i corredisses pels passadissos. Trec el cap i l’Stephane, un estudiant de doctorat greco-francès, m’informa de què està passant. “No pot ser”, penso, “som a mar obert”. Decideixo seguir el corrent passadís enllà, després a la dreta fins a la coberta d’estribord. A fora, efectivament, tothom mira cap a l’aigua. M’acosto a la barana i a l’aigua, a uns 20 metres del vaixell, veig un ós polar nedant.

L’ós, amb el seu estil peculiar, neda cap al vaixell, però se’l veu dubtar. Gira una mica cap a l’esquerra, després cap a la dreta i no gosa acostar-s’hi més. En un cert moment para de nedar. S’atura de cara al vaixell i sembla que aixequi el cap com mirant de reconèixer algú a bord. Es tracta d’un exemplar adult, de més de tres metres de longitud, capaç de matar una foca de 200 kilos d’una urpada. La seva mirada, però, lluny de representar la força i el poder del cim de la piràmide alimentària de l’àrtic, és la d’un cadell esporuguit. Després de veure que no en pot treure res, segueix nedant i s’allunya del vaixell fins que es confon amb les taques d’espuma que de tant en tant es formen al cim de les onades.

Els veterans de l’Amundsen, que han tingut l’oportunitat en viatges anteriors de veure óssos polars, no recorden haver-ne vist mai cap tan lluny de la costa i de la banquisa de gel. Amb l’augment de la temperatura durant l’estiu, cada vegada hi ha menys superfície de mar coberta de gel i el territori de caça dels óssos polars és cada vegada més reduït i fragmentat. Empès per la gana, aquest ós probablement s’ha vist obligat a abandonar el gel deshabitat on es trobava a la recerca d’un nou gel amb foques. En llançar-se a l’aigua i començar a nedar, però, no sabia, que el seu objectiu fos tan llunyà ni comportés un risc tan elevat. No havent trobat gel, cansat, afamat i desorientat, ha vist en el vaixell un possible refugi que ràpidament ha descartat, i ha seguit nedant, zigzaguejant a l’atzar entre onada i onada. I tenint en compte el seu més que probable cansament, que la distància a la costa més propera supera els 100 km i que el gel es troba encara més lluny, tot indica que no serà capaç de superar l’esgotament i que, exhaust, morirà ofegat a les fredes aigües del mar de Beaufort.

Mentre torno cap a l’habitació, un sentiment de privilegi se’m barreja amb una certa tristesa, per haver tingut l’oportunitat de presenciar una de les conseqüències –que, estant jo immers en el seu context, se m’ha aparegut dramàtica- d’aquests darrers canvis que viu el planeta i que a l’Àrtic, per la seva sensibilitat, es manifesten encara amb més evidència.

Continuar llegint...

L’organització és la mare de la ciència

71º 32’ Nord, 124º 21’ Oest. Per fi, m’instal·lo a l’Amundsen. En un camarot doble, espaiós i confortable, compartit amb en Gabriel, un estudiant de màster de la Universitat de Montreal interessat en l’ecologia de les comunitats de bacteris marins. La taula del camarot és prou gran com perquè hi càpiguen els dos ordinadors portàtils, papers, llibres, i tot de potets de vidre preparats per acollir mostres d’aigua plenes de bacteris microscòpicament hiperactius.

Un cop instal·lats, el primer que fem els setze nous tripulants de l’Amundsen és rebre un petit curs de seguretat a bord, completat amb una visita a les instal·lacions del vaixell, i passar una breu revisió mèdica –pressió, pols, preguntes de rigor i poca cosa més-. Acte seguit, com cada dia, es reuneix tot l’equip científic al saló dels oficials. Com que hi ha hagut un relleu important, ens presentem tots públicament. En aquests moments l’equip científic és de 35 persones, amb una mitjana d’edat que amb prou feines deu arribar als 30 anys, una mitjana potser no gaire baixa per un equip de futbol, però sí força baixa comparada amb la típica imatge del senyor científic de cabells blancs i despentinats. En interès del recent Ministeri d’Igualtat, constato que la paritat, a primera vista, és correcta: l’equip científic té aproximadament tants membres com membresses. En C. J., el cap científic durant aquests dies, dirigeix la reunió i fa una proposta de planificació, totalment detallada pel dia següent i orientativa pels tres propers dies, que és debatuda i modificada fins que a tothom li sembla bé. La planificació és exhaustiva, de manera que en tot moment tothom sap què s’estarà fent. I és que les mesures que es fan aquí requereixen certa infrastructura –a vegades cal fer servir grues o l’helicòpter- i l’organització és clau per optimitzar-les i perquè tothom pugui treure el màxim profit de la seva activitat.

Tot sopant, parlo amb la Veronique, l’encarregada, segons l’acordat a la reunió, del MVP, un conjunt de sensors que el vaixell arrossega a la profunditat desitjada mentre navega. Aquesta nit, les mesures amb el MVP duraran dotze hores, mentre el vaixell es desplaça des de la badia de Franklin, cap al nordest, fins a la badia de Thesiger. La Veronique ha d’estar pendent durant tota la mesura que no hi cap problema amb el MVP. I això ho fa mirant constantment una pantalla d’ordinador que mostra les dades principals que recullen els sensors i comprovant que es mantenen en rangs raonables. Sort que es pot combinar la vigilància amb un company... De tota manera, és difícil imaginar una tasca més avorrida. I és que formar part d’una expedició científica a l’Àrtic té molt de glamour, però a totes les feines hi tasques monòtones i avorrides que, a més, acostumen a ser indispensables perquè tot vagi bé. I la ciència no n’és cap excepció, es faci a l’Àrtic, a l’Antàrtida, al Carib o en un laboratori de qualsevol ciutat del món. Avui en dia, a part de les idees brillants que, evidentment, són importants i dirigeixen la recerca en un o altre sentit, la suma d’aquestes petites tasques monòtones és un dels factors més importants que contribueix a fer avançar la ciència en tots els seus camps.

Continuar llegint...

Volant romànticament cap a l’Amundsen

70º 23' Nord, 123º 12' Oest. A les 7 del matí ens recull un híbrid d’autocaravana i autobús dels anys 50 d’Aklak Air, la companyia que ens ha de fer volar fins a l’Amundsen. Després d’una bona ració de música “Inuit Metal”, com diu el conductor, un home amb faccions inuit molt marcades, el vehicle ens deixa directament a la pista de l’aeroport, al costat de l’avioneta d’Aklak Air. Mentre esperem que carreguin l’equipatge i omplin el dipòsit de combustible, els mosquits tornen a fer de les seves, aquesta vegada amb més intensitat encara que ahir. Conscients que ja van treballar prou la meva cara, es concentren en els braços i aconsegueixen, travessant la roba, un resultat notable, fins i tot superior al d’ahir en quant a nombre i mida de les picades.

La crida del pilot és la salvació. Onze persones ens encabim a la minúscula avioneta, que no deu fer més d’un metre i mig d’amplada, a la qual han hagut d’afegir una cadira, collant-la a terra, per a l’onzè passatger. Les hèlices comencen a girar i ens enlairem suaument. Això és molt diferent de les grans màquines a què estem acostumats. Mirant per la finestreta i sentint al clatell l’aire glaçat que entra per les escletxes, comprenc finalment la visió romàntica del vol que Saint Exupery provava d’explicar a “Vol de nuit”, i que en aquell moment no vaig acabar de copsar.

Ens dirigim cap al nordest. La transició entre terra i mar és suau: primer, unes poques llacunes, després, més llacs i més grans, finalment, una xarxa d’aigua amb menuts espais de terra fins que arribem al mar, a la badia de Franklin. Envoltat de clapes de gel, una taca vermella, l’Amundsen, ens espera allà baix. L’avioneta passa de llarg i aterra al cap Parry. Aquí sí que el fred mossega per primera vegada i, immediatament després d’abandonar l’avioneta, ens abriguem amb capa rere capa. Fa sol i la temperatura no és gaire baixa, 2 ºC, però el vent és massa esmolat i ens hem de refugiar al peu d’un marge.

Al cap d’uns minuts arriba l’helicòpter. En grups de quatre ens va portant al vaixell. Parapetat amb una armilla salvavides, amb les corretges que em fixen al seient i els auriculars protectors, dins de l’helicòpter, basculant amunt i avall i cap als costats, tinc l’oportunitat de tornar a comprendre, i aquesta vegada potser massa profundament, la visió romàntica del vol que creia, falsament, haver comprès a bord de l’avioneta.

Continuar llegint...

Inuvik o la costa dels mosquits

68º 18' Nord, 133º 29' Oest, 24ºC. Després de cinc vols, cues, interrogatoris a les oficines d’immigració, massa crema de formatge, incomptables fotografies de pescadors amb salmons de 20 kilos a les mans i un pèl de jet lag, arribo a Inuvik, el poble del nord del Canadà des del qual el darrer avió em portarà demà, juntament amb 15 persones més, fins a l’Amundsen. La veritat és que no havia preconcebut cap idea sobre Inuvik, però el que hi he vist m’ha ben sorprès.

A la sala principal i única del minúscul aeroport del poble, un ós polar de tres metres i mig d’altura, dempeus, mostrant dents i urpes, dóna la benvinguda. Es tracta d’un exemplar dissecat que, tal com indica el cartell que hi ha clavat a terra entre les seves potes, va morir per causes naturals el 1985. Evidentment és l’estrella de l’aeroport i, a jutjar pels flaixos que es veuen, podria ser que, proporcionalment, aparegués a tantes fotografies com els monuments de les grans ciutats europees. Sortint de l’aeroport, núvols de mosquits voleien sobre els caps de la gent. Són molt grossos i, pel que sembla, estan assedegats de sang. Tot i adonar-me’n i començar-me a moure frenèticament sense parar per espantar-los, no puc evitar emportar-me tres picades que em deixen la cara com un bonic mapa de l’Àrtic. La calor és sorprenent: ara mateix són les 22:30 h, el sol llueix amb força i la temperatura supera amb escreix els 20 ºC.

Poca cosa hi ha més a dir sobre Inuvik. Situat a la riba del riu McKenzie en un entorn natural privilegiat, més que un poble sembla un polígon industrial. Els edificis, baixos i de línia sòbria, estan separats uns dels altres, elevats un metre sobre el terra per evitar que l’acumulació de neu a l’hivern en bloquegi l’accés, i recoberts d’un material aïllant que els dóna aspecte de nau industrial. La gent és amable i condueix amb extremada cordialitat vehicles tot terreny de mida exagerada que, malgrat tot, resulten útils en aquesta regió, o almenys una mica més que a Barcelona en hora punta. L’atracció principal d’Inuvik és l’església de Nostra Senyora de Victòria, una església en forma d’iglú construïda a finals dels anys 50 en homenatge als natius de l’Àrtic. Un voluntari de la congregació ens mostra el seu interior a base de bigues de fusta, corbades, que li donen l’aspecte d’una cabana gegantesca.

He volat des de Calgary acompanyat per la Lucy Calderon, una periodista de Guatemala que també ha estat seleccionada per passar tres setmanes a bord de l’Amundsen. Tot sopant, amb la inevitable crema de formatge una vegada més, m’explica que tot i treballar al diari amb més tirada de Guatemala, el Prensa libre, li ha costat esforços titànics aconseguir una secció bisetmanal de ciència i tecnologia. La Lucy va proposar la creació d’aquesta secció i ara el seu objectiu és aconseguir que sigui setmanal. D’informació científica, n’hi ha de sobres. Però la percepció de la ciència com a eix cultural i factor clau pel desenvolupament encara queda massa lluny perquè el volum d’informació que li pertoca arribi a ser comparable amb la seva importància.

Continuar llegint...

Les pells de Peary

Els preparatius se'm mengen. A tres dies de marxar, em falta encara concretar quin calçat m'enduré per poder caminar amb llibertat total sobre el mar glaçat. He visitat totes les botigues especialitzades de Barcelona i encara no he estat capaç de prendre una decisió. Per la resta de roba, he tingut la sort de conèixer un gran muntanyenc, que m'ha deixat totes les mil capes dins de les quals cal embotir-se per tolerar els 30 graus negatius que podem trobar-nos a l'àrtic. Ara bé, en paraules seves, "El que va bé de veritat és el que fan servir els esquimals, la pell".

I és ben clar, ells porten milers d'anys vivint en el rigor de l'Àrtic. I pensant-hi més, no deixa de semblar-me curiós que, potser per desconeixement o potser també per un cert orgull occidental, no tots els exploradors hagin provat d'imitar les tècniques esquimals. Els primers a fer-ho metòdicament van ser l’americà Robert Peary, el primer en arribar al Pol Nord, i el noruec Roald Amundsen, el primer en assolir el Pol Sud.

Peary va protagonitzar moltes temptatives d'arribar al Pol Nord, abans no ho va aconseguir l'abril de 1909, una de les quals li va costar vuit dits dels peus. Durant aquestes expedicions, Peary, de la mateixa manera que Amundsen, va anar desenvolupant un mètode de funcionament que fusionava les tècniques esquimals de supervivència amb l'organització europea. Peary no carregava tendes on aixoplugar-se, construïa iglús. Mentre els britànics s'abrigaven amb prendes de llana i cotó, i els escandinaus ho feien amb jerseis i caçadores d'Islàndia, Peary s’embolicava amb pells. Mentre la majoria d'exploradors es debatien durant la nit en la rigidesa interior dels sacs de dormir, Peary dormia amb el que portava posat.

En tot això pensava mentre el dependent de la botiga de muntanya que vaig visitar ahir em recomanava que busqués al google el calçat que més em podia convenir. Al google? Peary i Amundsen no en tenien, de google! I, a més, no era això una botiga especialitzada en muntanya on se suposa que t'han d'orientar i informar del material que es necessita en una expedició com aquesta? En fi, decebut, vaig sortir al carrer pensant que a menys que passés una guineu àrtica en aquells moments i em transformés jo en un caçador audaç, prou hàbil com per fer volar la meva llança invisible pel damunt dels cotxes i encertar la presa, ho tindria molt difícil per aconseguir un calçat amb el qual poder caminar sobre el gel amb plena confiança.

Continuar llegint...

Vides àrtiques

Sibèria ha estat diverses vegades testimoni d’expedicions que pretenien arribar al Pol Nord. Expedicions com la comandada per George Washington De Long, que va salpar de San Francisco el juliol de 1879 i va naufragar prop de la desembocadura del Lena després de suportar dos hiverns al Mar de Làptev. El gel va empresonar l’embarcació de De Long, el Jeannette, i va esberlar-li les costelles fins que la va enfonsar en les aigües de la costa del nord de Sibèria, la terra adormida, una regió que sempre m'ha fascinat i que fa uns anys vaig creuar en tren des de Moscou fins a Bei Jing. Una experiència memorable, la taigà, el Baikal, l’estepa, els nòmades... I recordant els nòmades penso que a tot l'Àrtic i, en general, a qualsevol territori, les tensions entre els exploradors occidentals i la població nativa han estat sempre font de conflicte i han acostumat a acabar amb un procés de colonització llastimós. En aquest sentit, en una terra tan vasta i desolada com Sibèria, la integració i desintegració de l'URSS ha donat lloc a anècdotes, històries i vides que, potser per llunyanes, passen desapercebudes, i que des d'aquí em proposo recuperar.


A l'extrem nordoriental de Sibèria, a la república de Iacútia, hi ha una sèrie de ciutats que es van construir durant l'expansió soviètica dels anys 50. Vetllant per la seguretat dels colons, els tancs de l'exèrcit roig van passar un cop més sobre els trineus dels nòmades siberians. Seguint l'arquitectura estalinista clàssica, basada en els blocs descomunals de ciment, es van construir ciutats immenses i es va promocionar el transport i l'emigració cap a la zona, rica en recursos minerals. Els darrers temps, però, han portat canvis a la regió. Una de les conseqüències de l'escalfament que viu el planeta és la fusió del permafrost, el sòl permanentment glaçat de les zones àrtiques, que converteix la tundra siberiana en un fangar inacabable en el qual els tancs de l'exèrcit rus s'enfonsen mentre els trineus dels nòmades hi llisquen suaument.

A més, la desintegració de l'URSS va deixar abandonades aquestes ciutats. Es van acabar les inversions i el transport, de manera que va arribar un moment en què no hi havia feina per fer ni cap manera de sortir d'allà. A mesura que l'economia de mercat va anar avançant a Rússia, van aparèixer companyies de transport privades que oferien vols a Moscou, cars, això sí. De manera que els primers en marxar van ser la gent que havia acumulat diners, seguits de metges, arquitectes, advocats, etc. La situació actual d'aquestes ciutats és propera a la de ciutats fantasma. Pràcticament deshabitats, els seus blocs de ciment encara s'alcen cap al cel plomós de la tundra, ara amb més regalims de rovell, amb les parets més esbaldregades. I de tant en tant, admirant el poder hipnòtic d'aquest paisatge fantasmagòric, es pot veure en la llunyania una d'aquestes bèsties de ciment cremant, milers de metres cúbics de formigó en flames. I al seu davant, després d'haver calat foc a l'edifici per pur avorriment, grups de joves admirant l'espectacle del foc. I als seus ulls, el reflex lluent de la flama potser aconsegueix per un instant mitigar el sentiment de desolació amb què, sovint, la immensitat colpeix l'ànima humana.

Continuar llegint...

El mar i el temps

Aquesta setmana he rebut el manual de vida a bord de l’Amundsen, un document que ens informa de tot allò que està prohibit fer al vaixell, com fumar, consumir drogues, beure alcohol a les habitacions; dels serveis que podrem utilitzar, com la connexió a internet que hi ha a cada habitació; i també d’alguns costums que es practiquen a bord, com el Sunday dress code, el sopar de gala dels diumenges.

El diumenge al vespre és un dia especial. Cal vestir amb elegància per anar a sopar. No és obligatori l’ús de corbata, però els oficials del vaixell llueixen el seu millor uniforme mentre prenen una copa de vi de Califòrnia i expliquen les vicissituds de la navegació a l’Àrtic. De primer, em va sobtar aquest costum, però, pensant-hi més, em sembla que he arribat a comprendre’n l’origen. La meva germana és biòloga marina i passa llargues temporades solcant el Pacífic a bord de vaixells tonyinaires. Sempre m’explica que a bord del vaixell les celebracions són molt més exagerades: és sorprenent veure com els mariners, després de dies fent funcionar les màquines, bruts de greix, carregant centenars de tones de tonyines empastifats amb una barreja de sang i restes de peix, amb mans gruixudes, colrades pel sol, el vent i l’aigua de mar, col·loquen amb una tendresa delicadíssima les garlandes al voltant de l’arbre de Nadal. També en aquests tonyinaires el diumenge és un dia especial: el menjar és diferent i es permet beure una copeta de vi als mariners.

D’una altra manera, més contundent, els expedicionaris que van provar de conquerir l’Àrtic durant el segle XIX s’esmerçaven també en una sèrie d’actes periòdics, sobretot durant els mesos foscos d’hivern que havien de passar sobre el gel. L’expedició americana comandada per Isaac Israel Hayes a bord del United States, que va salpar el 1860, per exemple, celebrava els aniversaris dels seus membres amb salmó, ànec, púding de panses de Boston, trufes, formatge, estofat de cérvol, cigars i xerès. I a més, en el vaixell varat al gel, suportant les inclemències de l’hivern àrtic, s’editava un diari setmanal, The Port Foulkes Weekly News, que recollia l’actualitat de l’expedició, comentaris sobre la meteorologia, i altres temes. Un altre mariner, George Nares, capità britànic que va liderar l’expedició a bord de l’Alert el 1875, va instaurar durant l’hivern unes actuacions teatrals que es representaven sense falta cada dijous.

I és que, potser, tant si es troba al mig d’un mar tropical infinit enlluernat pel sol, com sobre el gel en la nit inacabable de l’Àrtic, l’home necessita marcar d’alguna manera el pas del temps, per evitar que la buidor del paisatge el xucli i el dilueixi en la seva immensitat. I m’imagino que les petites fites periòdiques i l’exaltació de les festivitats que ja són al calendari deuen ajudar-hi. De manera que, havent llegit el manual de vida a bord i havent-hi reflexionat, m’he dirigit a l’armari i he triat uns pantalons negres i una camisa grana amb ratlles negres per lluir als sopars dels diumenges a bord de l’Amundsen.

Continuar llegint...

Franklin, l'Àrtic i el plom

La darrera reunió de la comunitat de veïns de la meva escala, un menut calidoscopi de l’ànima humana, va culminar amb la conclusió que havia d’abonar 600 euros per canviar les velles canonades de plom per canonades de coure. De primer, em vaig indignar. Però de seguida em va venir al cap la figura de l’explorador britànic Sir John Franklin.

Franklin va protagonitzar una de les fites més remarcables de l’exploració polar quan el 16 d’agost de 1825 va plantar la bandera de Sa Majestat a la desembocadura del riu MacKenzie, dos dies després de saber que la seva dona, a qui no veia des de feia mesos, acabava de morir de tuberculosi a Anglaterra. L’objectiu d’aquestes expedicions, a banda d’enaltir l’imperialisme tradicional britànic, era trobar el llegendari pas del Nordoest, una ruta marítima que permetés navegar d’Europa al Pacífic sense haver de creuar el canal de Panamà ni superar el tumultuós estret de Magallanes. Franklin no va trobar mai aquest pas, és més, va morir a l’enèsim intent de fer-ho pels vols del 1847. Les poques notícies que van arribar d’aquesta darrera expedició anunciaven comportaments esfereïdors que fregaven la bogeria i el canibalisme.

El 1984 l’antropòleg Owen Beattie va refer la ruta de l’expedició i va trobar uns quants cadàvers a centenars de quilòmetres del vaixell, envoltats d’una gran quantitat d’objectes inútils, carregats de provisions i amb senyals evidents de canibalisme. Com podia ser que exploradors experimentats haguessin arrossegat durant centenars de quilòmetres embalums absurds enmig del fred i la foscor de l’hivern àrtic, que haguessin abandonat el vaixell sense motiu aparent i, més encara, que s’haguessin devorat uns als altres tenint provisions per sobreviure tres anys? Beattie va analitzar els cadàvers perfectament conservats i va trobar quantitats ingents de plom als cabells i altres zones de creixement ràpid. Aquest resultat indicava que el plom havia penetrat als cossos d’aquells homes durant l’expedició. El plumbisme, l’emmetzinament per plom, ataca el cervell, fa que les persones es tornin irritables, nervioses, agressives i no deixa pensar amb claredat.

El vaixell comandat per Franklin portava a bord una de les darreres novetats tecnològiques de l’època: llaunes de conserva que es soldaven amb nou parts de plom i una part d’estany. Beattie va analitzar també algunes d’aquestes llaunes i va trobar quantitats verinoses de plom als aliments que contenien. El drama, doncs, estava servit abans que l’expedició salpés. Com devia ser la intoxicació i l’enfolliment posterior és només part de la imaginació. En un cert moment, sense adonar-se de res, aquells homes assenyats potser van carregar els trineus amb mobles, safates, estores, la coberteria de plata de Sa Majestat, capses de fusta i algunes llaunes de conserva per abandonar la seguretat del vaixell i tentinejar durant mesos en la foscor de l’hivern àrtic. Agullonats pel fred esmolat com ganivetes, alguns van udolar com bèsties ferides, altres van mostrar un capteniment més taciturn, ombrívol. La desconfiança va augmentar i la cohesió del grup va caure en picat, fins que, esgotats, barbuts i raquítics, van acabar devorant-se mútuament, amb dents i urpes com a úniques armes en una voràgine que ni el centelleig màgic de l’aurora boreal devia gosar il·luminar. I potser és per això que avui, religiosament, he ingressat el 600 euros al compte de l’escala.

Continuar llegint...

La solitud del pioner

Navegar contra corrents d’idees que s’han preconcebut durant segles no ha estat mai fàcil. Penso en Galileu, per exemple, a qui la defensa del fet que la Terra gira al voltant del Sol va costar un arrest domiciliari de per vida, o a Darwin, les idees del qual encara avui són posades en dubte. Per això no és estrany que fa més de 23 segles ningú no es cregués les històries del primer mediterrani que va explorar les regions polars: Piteas de Massilia.

Piteas fou un científic que va viure a la colònia grega de Massilia, l’actual Marsella, durant el segle IV a.C. El seu domini de l’astronomia, la seva capacitat d’observació i el seu enginy li van permetre inventar el gnomon, un instrument amb què va calcular la latitud de la seva ciutat amb una precisió extraordinària per a l’època. L’any 320 a.C. Piteas va salpar del port de Massilia cap als mars encantats que suposadament hi havia més enllà dels límits del “Món habitable” d’aleshores amb l’objectiu de trobar estany, un material que apareixia de tant en tant als mercats de Massilia i que es creia que provenia d’unes terres ignotes situades al nord de la Gàlia.

Guiant la seva nau amb el Sol i les estrelles, Piteas va superar els pilars plantats per Hèrcules a l’estret de Gibraltar per endinsar-se en aigües bressolades per onades més altes, més fosques que les del seu Mediterrani. Després d’uns dies de navegació difícil, Piteas aconseguí arribar a Cornwall, l’extrem sudoccidental de l’actual Anglaterra, i allà va omplir les bodegues del seu vaixell amb estany. Quan podia haver-se relaxat i tornar a casa pel mateix camí amb la satisfacció d’haver acomplert una tasca de gran dificultat i de gran importància marinera i econòmica, Piteas devia sentir unes punxades a l’estómac que el van fer menar la seva galera cap al nord, més al nord, a la recerca d’una terra anomenada Thule. Després d’uns dies de navegació, més freda, més agitada, Piteas va arribar a una terra al cel de la qual hi havia un “foc sempre lluent”, flanquejada per un “pulmó de mar”, una substància que no era terra ni aigua, que no podia ser travessada per homes ni embarcacions. Piteas es referia probablement al Sol de mitjanit tan característic de les regions àrtiques, albirat potser a través de la boirina glaçada que sovint impregna l’aire àrtic d’una textura gairebé metàl·lica, i a les ondulacions suaus que el moviment del mar transfereix a la banquisa de gel que cobreix les aigües de l’Àrtic.

Quan, embriagat per la descoberta, Piteas va explicar les seves exploracions als seus contemporanis, ningú no se’l va creure. Fins i tot va descriure el seu viatge en un llibre, “El Mar”, l’últim exemplar del qual va cremar-se amb la Biblioteca d’Alexandria, i que mai no fou considerat més que un conte extravagant, sobretot per la influència d’un reputat geògraf, Estrabó, que ni tan sols podia tolerar la inclusió d’Irlanda dins dels límits del seu “Món habitable”. Encara avui no és del tot clar si Piteas va arribar a Islàndia, a alguna de les illes Feroe o al nord de Noruega. Refent testimonis escrits i referències a l’obra de Piteas, però, el que sí és clar és que l’explorador de Massilia va ser el primer mediterrani en assolir el Cercle Polar Àrtic.

Continuar llegint...