dimarts, 10 de juny de 2008

Franklin, l'Àrtic i el plom

La darrera reunió de la comunitat de veïns de la meva escala, un menut calidoscopi de l’ànima humana, va culminar amb la conclusió que havia d’abonar 600 euros per canviar les velles canonades de plom per canonades de coure. De primer, em vaig indignar. Però de seguida em va venir al cap la figura de l’explorador britànic Sir John Franklin.

Franklin va protagonitzar una de les fites més remarcables de l’exploració polar quan el 16 d’agost de 1825 va plantar la bandera de Sa Majestat a la desembocadura del riu MacKenzie, dos dies després de saber que la seva dona, a qui no veia des de feia mesos, acabava de morir de tuberculosi a Anglaterra. L’objectiu d’aquestes expedicions, a banda d’enaltir l’imperialisme tradicional britànic, era trobar el llegendari pas del Nordoest, una ruta marítima que permetés navegar d’Europa al Pacífic sense haver de creuar el canal de Panamà ni superar el tumultuós estret de Magallanes. Franklin no va trobar mai aquest pas, és més, va morir a l’enèsim intent de fer-ho pels vols del 1847. Les poques notícies que van arribar d’aquesta darrera expedició anunciaven comportaments esfereïdors que fregaven la bogeria i el canibalisme.

El 1984 l’antropòleg Owen Beattie va refer la ruta de l’expedició i va trobar uns quants cadàvers a centenars de quilòmetres del vaixell, envoltats d’una gran quantitat d’objectes inútils, carregats de provisions i amb senyals evidents de canibalisme. Com podia ser que exploradors experimentats haguessin arrossegat durant centenars de quilòmetres embalums absurds enmig del fred i la foscor de l’hivern àrtic, que haguessin abandonat el vaixell sense motiu aparent i, més encara, que s’haguessin devorat uns als altres tenint provisions per sobreviure tres anys? Beattie va analitzar els cadàvers perfectament conservats i va trobar quantitats ingents de plom als cabells i altres zones de creixement ràpid. Aquest resultat indicava que el plom havia penetrat als cossos d’aquells homes durant l’expedició. El plumbisme, l’emmetzinament per plom, ataca el cervell, fa que les persones es tornin irritables, nervioses, agressives i no deixa pensar amb claredat.

El vaixell comandat per Franklin portava a bord una de les darreres novetats tecnològiques de l’època: llaunes de conserva que es soldaven amb nou parts de plom i una part d’estany. Beattie va analitzar també algunes d’aquestes llaunes i va trobar quantitats verinoses de plom als aliments que contenien. El drama, doncs, estava servit abans que l’expedició salpés. Com devia ser la intoxicació i l’enfolliment posterior és només part de la imaginació. En un cert moment, sense adonar-se de res, aquells homes assenyats potser van carregar els trineus amb mobles, safates, estores, la coberteria de plata de Sa Majestat, capses de fusta i algunes llaunes de conserva per abandonar la seguretat del vaixell i tentinejar durant mesos en la foscor de l’hivern àrtic. Agullonats pel fred esmolat com ganivetes, alguns van udolar com bèsties ferides, altres van mostrar un capteniment més taciturn, ombrívol. La desconfiança va augmentar i la cohesió del grup va caure en picat, fins que, esgotats, barbuts i raquítics, van acabar devorant-se mútuament, amb dents i urpes com a úniques armes en una voràgine que ni el centelleig màgic de l’aurora boreal devia gosar il·luminar. I potser és per això que avui, religiosament, he ingressat el 600 euros al compte de l’escala.

 
Free counter and web stats