dimarts, 3 de juny de 2008

La solitud del pioner

Navegar contra corrents d’idees que s’han preconcebut durant segles no ha estat mai fàcil. Penso en Galileu, per exemple, a qui la defensa del fet que la Terra gira al voltant del Sol va costar un arrest domiciliari de per vida, o a Darwin, les idees del qual encara avui són posades en dubte. Per això no és estrany que fa més de 23 segles ningú no es cregués les històries del primer mediterrani que va explorar les regions polars: Piteas de Massilia.

Piteas fou un científic que va viure a la colònia grega de Massilia, l’actual Marsella, durant el segle IV a.C. El seu domini de l’astronomia, la seva capacitat d’observació i el seu enginy li van permetre inventar el gnomon, un instrument amb què va calcular la latitud de la seva ciutat amb una precisió extraordinària per a l’època. L’any 320 a.C. Piteas va salpar del port de Massilia cap als mars encantats que suposadament hi havia més enllà dels límits del “Món habitable” d’aleshores amb l’objectiu de trobar estany, un material que apareixia de tant en tant als mercats de Massilia i que es creia que provenia d’unes terres ignotes situades al nord de la Gàlia.

Guiant la seva nau amb el Sol i les estrelles, Piteas va superar els pilars plantats per Hèrcules a l’estret de Gibraltar per endinsar-se en aigües bressolades per onades més altes, més fosques que les del seu Mediterrani. Després d’uns dies de navegació difícil, Piteas aconseguí arribar a Cornwall, l’extrem sudoccidental de l’actual Anglaterra, i allà va omplir les bodegues del seu vaixell amb estany. Quan podia haver-se relaxat i tornar a casa pel mateix camí amb la satisfacció d’haver acomplert una tasca de gran dificultat i de gran importància marinera i econòmica, Piteas devia sentir unes punxades a l’estómac que el van fer menar la seva galera cap al nord, més al nord, a la recerca d’una terra anomenada Thule. Després d’uns dies de navegació, més freda, més agitada, Piteas va arribar a una terra al cel de la qual hi havia un “foc sempre lluent”, flanquejada per un “pulmó de mar”, una substància que no era terra ni aigua, que no podia ser travessada per homes ni embarcacions. Piteas es referia probablement al Sol de mitjanit tan característic de les regions àrtiques, albirat potser a través de la boirina glaçada que sovint impregna l’aire àrtic d’una textura gairebé metàl·lica, i a les ondulacions suaus que el moviment del mar transfereix a la banquisa de gel que cobreix les aigües de l’Àrtic.

Quan, embriagat per la descoberta, Piteas va explicar les seves exploracions als seus contemporanis, ningú no se’l va creure. Fins i tot va descriure el seu viatge en un llibre, “El Mar”, l’últim exemplar del qual va cremar-se amb la Biblioteca d’Alexandria, i que mai no fou considerat més que un conte extravagant, sobretot per la influència d’un reputat geògraf, Estrabó, que ni tan sols podia tolerar la inclusió d’Irlanda dins dels límits del seu “Món habitable”. Encara avui no és del tot clar si Piteas va arribar a Islàndia, a alguna de les illes Feroe o al nord de Noruega. Refent testimonis escrits i referències a l’obra de Piteas, però, el que sí és clar és que l’explorador de Massilia va ser el primer mediterrani en assolir el Cercle Polar Àrtic.

 
Free counter and web stats