dissabte, 21 de juny de 2008

Vides àrtiques

Sibèria ha estat diverses vegades testimoni d’expedicions que pretenien arribar al Pol Nord. Expedicions com la comandada per George Washington De Long, que va salpar de San Francisco el juliol de 1879 i va naufragar prop de la desembocadura del Lena després de suportar dos hiverns al Mar de Làptev. El gel va empresonar l’embarcació de De Long, el Jeannette, i va esberlar-li les costelles fins que la va enfonsar en les aigües de la costa del nord de Sibèria, la terra adormida, una regió que sempre m'ha fascinat i que fa uns anys vaig creuar en tren des de Moscou fins a Bei Jing. Una experiència memorable, la taigà, el Baikal, l’estepa, els nòmades... I recordant els nòmades penso que a tot l'Àrtic i, en general, a qualsevol territori, les tensions entre els exploradors occidentals i la població nativa han estat sempre font de conflicte i han acostumat a acabar amb un procés de colonització llastimós. En aquest sentit, en una terra tan vasta i desolada com Sibèria, la integració i desintegració de l'URSS ha donat lloc a anècdotes, històries i vides que, potser per llunyanes, passen desapercebudes, i que des d'aquí em proposo recuperar.


A l'extrem nordoriental de Sibèria, a la república de Iacútia, hi ha una sèrie de ciutats que es van construir durant l'expansió soviètica dels anys 50. Vetllant per la seguretat dels colons, els tancs de l'exèrcit roig van passar un cop més sobre els trineus dels nòmades siberians. Seguint l'arquitectura estalinista clàssica, basada en els blocs descomunals de ciment, es van construir ciutats immenses i es va promocionar el transport i l'emigració cap a la zona, rica en recursos minerals. Els darrers temps, però, han portat canvis a la regió. Una de les conseqüències de l'escalfament que viu el planeta és la fusió del permafrost, el sòl permanentment glaçat de les zones àrtiques, que converteix la tundra siberiana en un fangar inacabable en el qual els tancs de l'exèrcit rus s'enfonsen mentre els trineus dels nòmades hi llisquen suaument.

A més, la desintegració de l'URSS va deixar abandonades aquestes ciutats. Es van acabar les inversions i el transport, de manera que va arribar un moment en què no hi havia feina per fer ni cap manera de sortir d'allà. A mesura que l'economia de mercat va anar avançant a Rússia, van aparèixer companyies de transport privades que oferien vols a Moscou, cars, això sí. De manera que els primers en marxar van ser la gent que havia acumulat diners, seguits de metges, arquitectes, advocats, etc. La situació actual d'aquestes ciutats és propera a la de ciutats fantasma. Pràcticament deshabitats, els seus blocs de ciment encara s'alcen cap al cel plomós de la tundra, ara amb més regalims de rovell, amb les parets més esbaldregades. I de tant en tant, admirant el poder hipnòtic d'aquest paisatge fantasmagòric, es pot veure en la llunyania una d'aquestes bèsties de ciment cremant, milers de metres cúbics de formigó en flames. I al seu davant, després d'haver calat foc a l'edifici per pur avorriment, grups de joves admirant l'espectacle del foc. I als seus ulls, el reflex lluent de la flama potser aconsegueix per un instant mitigar el sentiment de desolació amb què, sovint, la immensitat colpeix l'ànima humana.

 
Free counter and web stats