dissabte, 28 de juny de 2008

L’organització és la mare de la ciència

71º 32’ Nord, 124º 21’ Oest. Per fi, m’instal·lo a l’Amundsen. En un camarot doble, espaiós i confortable, compartit amb en Gabriel, un estudiant de màster de la Universitat de Montreal interessat en l’ecologia de les comunitats de bacteris marins. La taula del camarot és prou gran com perquè hi càpiguen els dos ordinadors portàtils, papers, llibres, i tot de potets de vidre preparats per acollir mostres d’aigua plenes de bacteris microscòpicament hiperactius.

Un cop instal·lats, el primer que fem els setze nous tripulants de l’Amundsen és rebre un petit curs de seguretat a bord, completat amb una visita a les instal·lacions del vaixell, i passar una breu revisió mèdica –pressió, pols, preguntes de rigor i poca cosa més-. Acte seguit, com cada dia, es reuneix tot l’equip científic al saló dels oficials. Com que hi ha hagut un relleu important, ens presentem tots públicament. En aquests moments l’equip científic és de 35 persones, amb una mitjana d’edat que amb prou feines deu arribar als 30 anys, una mitjana potser no gaire baixa per un equip de futbol, però sí força baixa comparada amb la típica imatge del senyor científic de cabells blancs i despentinats. En interès del recent Ministeri d’Igualtat, constato que la paritat, a primera vista, és correcta: l’equip científic té aproximadament tants membres com membresses. En C. J., el cap científic durant aquests dies, dirigeix la reunió i fa una proposta de planificació, totalment detallada pel dia següent i orientativa pels tres propers dies, que és debatuda i modificada fins que a tothom li sembla bé. La planificació és exhaustiva, de manera que en tot moment tothom sap què s’estarà fent. I és que les mesures que es fan aquí requereixen certa infrastructura –a vegades cal fer servir grues o l’helicòpter- i l’organització és clau per optimitzar-les i perquè tothom pugui treure el màxim profit de la seva activitat.

Tot sopant, parlo amb la Veronique, l’encarregada, segons l’acordat a la reunió, del MVP, un conjunt de sensors que el vaixell arrossega a la profunditat desitjada mentre navega. Aquesta nit, les mesures amb el MVP duraran dotze hores, mentre el vaixell es desplaça des de la badia de Franklin, cap al nordest, fins a la badia de Thesiger. La Veronique ha d’estar pendent durant tota la mesura que no hi cap problema amb el MVP. I això ho fa mirant constantment una pantalla d’ordinador que mostra les dades principals que recullen els sensors i comprovant que es mantenen en rangs raonables. Sort que es pot combinar la vigilància amb un company... De tota manera, és difícil imaginar una tasca més avorrida. I és que formar part d’una expedició científica a l’Àrtic té molt de glamour, però a totes les feines hi tasques monòtones i avorrides que, a més, acostumen a ser indispensables perquè tot vagi bé. I la ciència no n’és cap excepció, es faci a l’Àrtic, a l’Antàrtida, al Carib o en un laboratori de qualsevol ciutat del món. Avui en dia, a part de les idees brillants que, evidentment, són importants i dirigeixen la recerca en un o altre sentit, la suma d’aquestes petites tasques monòtones és un dels factors més importants que contribueix a fer avançar la ciència en tots els seus camps.

4 comentaris:

Zavodovski ha dit...

M'ha encantat la darrera frase del teu escrit. Quanta raó tens!

Toni, recorda que els bacteris no tenen sexe, però en català (a diferència del castellà) el seu gènere és masculí.

:-)

Salut!

Joan ha dit...

Les feines avorrides son degudes a que els ulls que la miren no saben veure'n l'atractiu.

Hola Toni,

m'agrada el teu bloc i el segueixo amb molt interes.
Els textos estan bé, tot i que potser trobo a faltar algunes fotos més que acompanyin les teves cròniques, i si hi hages algun vídeo, aleshores fantàstic.
Un bloc, a diferencia d'una columna en un diari escrit, té molts més recursos.

Ànims, que ens tens a tots pendents de les teves picades de mosquit.

A reveure,

Pere de la cullera ha dit...

Ja ho deien a l'acudit, "ante todo organización!!"

Evidentment que els feines monòtones són molt necessàries i tal, però això no treu que siguin un pal enorme, ho miris amb els ulls que ho miris. No em dec estimar prou aquestes feines..

Sònia del Sec ha dit...

Hola Toni !!!!
Abans de tot, dir-te que el blog m'ha agradat moltíssim!!!
Desprès de llegir aquest article, he pensat amb el que dius de les tasques rutinàries, i des de el meu punt de vista, haig de dir que gràcies a les feines rutinàries o a la rutina més quotidiana de la nostre vida personal, gaudim d’allò que ens sorprèn, ens sentim plens realitzant aquelles feines que ens fan fet explorar els nostres coneixements i ens han fet créixer, si no fos per això on estaria la motivació?

 
Free counter and web stats