dilluns, 14 de juliol de 2008

Insomni, fantasmes i animals

71º 04’ Nord, 121º 43’ Oest. Porto dues hores regirant-me al llit sense poder dormir. El soroll i la vibració dels motors de l’Amundsen, que fins ara m’havien servit de cançó de bressol, només em molesten. Potser estic nerviós perquè d’aquí a pocs dies abandonaré el vaixell i s’acabarà l’aventura àrtica. Potser és la inactivitat física que em neguiteja, cosa que es podria solucionar fent ús del gimnàs de quatre metres quadrats i tres màquines que hi ha a la coberta d’estribord... no ens enganyem, però, mai no he estat home de gimnàs. O potser estic acusant l’excés de son dels primers dies a causa del jet lag i l’estrès laboral i personal previ al viatge. En qualsevol cas, decideixo que estar al llit sense fer res és absurd, així que m’aixeco i surto a coberta.

A les dues de la matinada el Sol brilla i l’ambient és fresc i agradable. Aquesta nit, si és que es pot dir així, hi ha una inactivitat poc usual. El més normal és que durant les 24 hores del dia hi hagi sarau científic a coberta: xarxes de zooplàncton, sediments, bombes de tori, rosetes de nutrients, etc. Avui, però, hi ha una quietud reconfortant. Les 6.000 tones de l’Amundsen llisquen amb suavitat sobre un mirall d’aigua. Es poden veure, lluny, entre bromalles de color malva, els penya-segats de la punta sud de l’illa de Banks. Em dirigeixo cap a la proa i provo d’imaginar-me com seria tot plegat sense Sol. Potser faria més fred i segur que l’ambient m’intimidaria una mica més. Una llegenda marina que corre per l’Amundsen explica que el fantasma de Sir John Franklin ronda encara pel vaixell. I és que l’Amundsen, abans d’anomenar-se així i dedicar-se a la recerca, era l’encarregat de guiar vaixells de càrrega a través de l’arxipèlag canadenc i el seu nom era Sir John Franklin, en honor del llegendari explorador britànic que es va perdre fa més d’un segle i mig, provant de trobar el pas del nordoest que comunica l’Atlàntic amb el Pacífic, durant la que probablement sigui la més mítica expedició a l’Àrtic.



Escombro amb la mirada el mar a la recerca de sortidors que indiquin la presència de balenes. Fa uns dies una balena de Grenlàndia, la més freqüent en aquestes aigües, ens va regalar, de lluny, la imatge de la seva cua sortint de l’aigua. I al cap d’uns instants una foca va emergir fugaçment al costat del vaixell, va donar una llambregada al casc vermell de l’Amundsen i, en menys de cinc segons, va tornar a submergir-se. Mentre recorro amb els ulls la superfície llisa de l’aigua esperant algun indici de vida salvatge, m’imagino que tot és fosc i deixo créixer la llegenda del fantasma de Franklin. Que creixi i es multipliqui, penso, a veure on em porta. I així passo un temps indeterminat fins que, de sobte, una veu greu esquinça el silenci. Un calfred com un llamp em recorre l’espinada i, durant un instant, no goso girar-me. Hola, torna a dir en Trevor.

Provant d’amagar l’ensurt, el saludo mentre senyala els penya-segats llunyans de l’illa de Banks i m’explica que aquell és el seu territori de caça. En Trevor viu, juntament amb poc més de cent persones, a Sachs Harbour, l’únic poble de l’illa, que fa uns 70.000 quilòmetres quadrats, gran part dels quals estan coberts durant aquesta època de l’any per herba tendra i flors de colors. En Trevor m’explica que des d’uns anys ençà s’estan caçant a l’illa espècies d’animals que no s’hi havien vist mai, sobretot aus i peixos que cada vegada, penso, s’aventuren més al nord perquè la temperatura, més suau, així els ho permet. Mentre, amb una barreja de son i excitació, torno cap a la cabina, m’adono que aquest tipus de declaracions espontànies com la d’en Trevor tenen potser més valor que els resultats de les enquestes oficials que el govern canadenc fa a les comunitats locals, en què se’ls demana els canvis que observen al seu entorn i que, d’alguna manera, com qualsevol enquesta, es poden dirigir. Sigui com sigui, no falten testimonis que coincideixin a senyalar que alguna cosa està canviant a l’Àrtic.

6 comentaris:

gavot ha dit...

Moltes coses estan canviant, efectivament.Però a alguns tecnócrates -fills de les dades i de l'estadística- els costa acceptar-ho.

- Valencia d'Aneu, ja fa molts anys. Una conversa en la taula del costat del bar on els vells del poble prenien el "carajillo" d'havent sopat:
"Ara resulta que els meus revesavis, i els meus avis, i el meu pare, van tractar tant be aquesta terra que s'ha conservat íntegra i ara te l'honor de ser "parc Nacional". Doncs be, ara venen quatre galifardeus, acabats de sortir de l'universitat amb un títol, empleats de la Generalitat, que es pensen que perque han llegit dos llibres ja ho saben tot. I ens volen ensenyar a gestionar el territori. Collons, però no ho haviem fet tant be!?. I, a més, Deu ens guardi de fer-lis cas. No saben el que diuen"

-Port de Manta (Ecuador): Els pares dels pescadors embarcats actualment en la flota pesquera de tonyines, recorden que sortien del port i pescaven en dos o tres dies i omplien els vaixells (que certament eren més petits que els d'ara). Ara surten i han de navegar deu dies per arribar als bancs de pesca. I podriem parlar dels pescadors d'altura vascos i gallecs..., i dels artesans de la nostra costa meresmenca...
Sembla ser que alló del que no tenim dades estadístiques no existeix.

Tan sencill que seria escoltar als que realment saben, en lloc de mostrar-lis, massa sovint, el despreci dels que se senten superiors per qüestions de "curriculum acadèmic" (aixó si no ocupen el càrrec per qüestions d'afinitat política).

Entre l'arrogància dels uns i l'esgotament dels altres, ens estem anant a la merda!

Be per la trovada amb en Trevor. I escolta'l. Ell sap de que parla... I ens falten molts Trevors, i Manelets, i avis anónims com els de València d'Aneu.

Descansa. I bona nit. O bon dia. O bon mig dia/mitja nit...

Abraçades.

Arsad ha dit...

Hola Toni,

Felicitats again pel bloc. Tinc un dubte:Quines relacions es creen entre la gent de l'expedició? es fan grups segons el país d'origen o segons l'especialitat cíentífica? hi ha força relació o cadascú va bastant a la seva?

enric ha dit...

Toni, és que ja veus el final de la teva estada al vaixell i comences a posar-te nerviós/malenconiós.
La experiència però ja és teva. Aquesta és la que no s’acabarà.
Demana-li al Trevor si et deixa anar una temporada amb ell a la seva terra. Segur que n’aprens un munt amb aquest personatge.

baldufa2008 ha dit...

Hola Toni, aixo ja s'acaba eh!!!! s'acaba per tu i per nosaltres els que seguim els teus comentaris cada dia, que com ja et vaig dir poden ser molt cientifics, pero tu ens els fas molt facils d'entendra, per cert quins "paios" mes interesants en Trevor i en Kirk, quinas vivencias deuen de tenir tant impresionants, com per seure al costat d'ells i pasar-te les hores sensa adonar-te conte..... en fi, tots plegats els trovarem a faltar.
fins aviat

Rosa ha dit...

Hola Toni,

M'imagino que deus estar amb aquella sensació extranya de quan el temps deixa de tenir la dimensió normal... Segur que per una banda et deu semblar que fa mesos que ets a l'Amundsen i per l'altra, ara que veus que s'acosta el dia de marxar, te n'adones de totes les coses que queden per veure, per preguntar, per saber...

Espero que el nerviosisme que comentes et deixi assaborir els darrers dies d'aquesta primera aventura a l'Àrtic.

També espero que, encara que sigui des de casa, segueixis un temps més regalant-nos el teu blog! He he he.

Petons. Bona tornada!!

Rosa

Toni Pou ha dit...

Arsad,
La veritat es que la gent es barreja bastant i si es formen grups es, com a tot arreu, per afinitat personal. El millor moment per coneixer la gent es durant els apats, perque cada dia tothom seu a llocs diferents i aixo permet ara parlar amb un, ara parlar amb l'altre... i tambe al bar, es clar.

 
Free counter and web stats