Insomni, fantasmes i animals

71º 04’ Nord, 121º 43’ Oest. Porto dues hores regirant-me al llit sense poder dormir. El soroll i la vibració dels motors de l’Amundsen, que fins ara m’havien servit de cançó de bressol, només em molesten. Potser estic nerviós perquè d’aquí a pocs dies abandonaré el vaixell i s’acabarà l’aventura àrtica. Potser és la inactivitat física que em neguiteja, cosa que es podria solucionar fent ús del gimnàs de quatre metres quadrats i tres màquines que hi ha a la coberta d’estribord... no ens enganyem, però, mai no he estat home de gimnàs. O potser estic acusant l’excés de son dels primers dies a causa del jet lag i l’estrès laboral i personal previ al viatge. En qualsevol cas, decideixo que estar al llit sense fer res és absurd, així que m’aixeco i surto a coberta.

A les dues de la matinada el Sol brilla i l’ambient és fresc i agradable. Aquesta nit, si és que es pot dir així, hi ha una inactivitat poc usual. El més normal és que durant les 24 hores del dia hi hagi sarau científic a coberta: xarxes de zooplàncton, sediments, bombes de tori, rosetes de nutrients, etc. Avui, però, hi ha una quietud reconfortant. Les 6.000 tones de l’Amundsen llisquen amb suavitat sobre un mirall d’aigua. Es poden veure, lluny, entre bromalles de color malva, els penya-segats de la punta sud de l’illa de Banks. Em dirigeixo cap a la proa i provo d’imaginar-me com seria tot plegat sense Sol. Potser faria més fred i segur que l’ambient m’intimidaria una mica més. Una llegenda marina que corre per l’Amundsen explica que el fantasma de Sir John Franklin ronda encara pel vaixell. I és que l’Amundsen, abans d’anomenar-se així i dedicar-se a la recerca, era l’encarregat de guiar vaixells de càrrega a través de l’arxipèlag canadenc i el seu nom era Sir John Franklin, en honor del llegendari explorador britànic que es va perdre fa més d’un segle i mig, provant de trobar el pas del nordoest que comunica l’Atlàntic amb el Pacífic, durant la que probablement sigui la més mítica expedició a l’Àrtic.



Escombro amb la mirada el mar a la recerca de sortidors que indiquin la presència de balenes. Fa uns dies una balena de Grenlàndia, la més freqüent en aquestes aigües, ens va regalar, de lluny, la imatge de la seva cua sortint de l’aigua. I al cap d’uns instants una foca va emergir fugaçment al costat del vaixell, va donar una llambregada al casc vermell de l’Amundsen i, en menys de cinc segons, va tornar a submergir-se. Mentre recorro amb els ulls la superfície llisa de l’aigua esperant algun indici de vida salvatge, m’imagino que tot és fosc i deixo créixer la llegenda del fantasma de Franklin. Que creixi i es multipliqui, penso, a veure on em porta. I així passo un temps indeterminat fins que, de sobte, una veu greu esquinça el silenci. Un calfred com un llamp em recorre l’espinada i, durant un instant, no goso girar-me. Hola, torna a dir en Trevor.

Provant d’amagar l’ensurt, el saludo mentre senyala els penya-segats llunyans de l’illa de Banks i m’explica que aquell és el seu territori de caça. En Trevor viu, juntament amb poc més de cent persones, a Sachs Harbour, l’únic poble de l’illa, que fa uns 70.000 quilòmetres quadrats, gran part dels quals estan coberts durant aquesta època de l’any per herba tendra i flors de colors. En Trevor m’explica que des d’uns anys ençà s’estan caçant a l’illa espècies d’animals que no s’hi havien vist mai, sobretot aus i peixos que cada vegada, penso, s’aventuren més al nord perquè la temperatura, més suau, així els ho permet. Mentre, amb una barreja de son i excitació, torno cap a la cabina, m’adono que aquest tipus de declaracions espontànies com la d’en Trevor tenen potser més valor que els resultats de les enquestes oficials que el govern canadenc fa a les comunitats locals, en què se’ls demana els canvis que observen al seu entorn i que, d’alguna manera, com qualsevol enquesta, es poden dirigir. Sigui com sigui, no falten testimonis que coincideixin a senyalar que alguna cosa està canviant a l’Àrtic.