dissabte, 12 de juliol del 2008

Kirk i el tori-234 o la connexió Hemingway

71º 02’ Nord, 123º 18’ Oest. En Kirk és un apassionat de la radioactivitat. Fa més de trenta anys que, com un detectiu, segueix la pista a tota mena d’elements radioactius per les aigües fredes del planeta. És un veterà de l’Àrtic. Ha navegat en vaixells canadencs, americans i russos -en els quals fins i tot l’activitat científica ha de passar uns tràmits burocràtics kafkians-, sempre a la recerca dels seus estimats elements radioactius. La radioactivitat que busca en Kirk no prové de materials ultratòxics de color verd fluorescent ni de les centrals nuclears, sinó que és natural i molt més abundant del que pensem. La majoria de materials que ens envolten contenen elements radioactius: les parets de casa nostra, l’asfalt que trepitgem cada dia, moltes roques i fins i tot aliments que ingerim.

Que un element sigui radioactiu només vol dir que no és estable i que en un cert període de temps, més o menys llarg, emetrà energia i es transformarà en un element diferent. Aquesta energia pot ser emesa en forma de radiació, és a dir, llum (visible o no), o en forma de certs tipus de partícules microscòpiques. En això es basen, per exemple, els estudis que permeten determinar l’edat de certs objectes analitzant el seu contingut de carboni-14, un element radioactiu present a tots els éssers vius, inclosos nosaltres mateixos. Actualment, en Kirk està interessat en el tori-234, un element que prové de la desintegració de l’urani-238, i que té unes característiques molt peculiars. L’urani-238 es troba àmpliament distribuït per tot el planeta i és també present a l’aigua de mar, de manera que el tori-234, producte seu, també es troba a l’aigua dels mars i oceans. A l’aigua de mar, el tori-234 adopta una configuració que el fa elèctricament enganxós, especialment amb les partícules d’algunes centèsimes de mil·límetre que provenen d’éssers vius (plàncton, peixos i altres). De manera que si hi ha petites restes de matèria orgànica a l’aigua, el tori-234 s’hi enganxarà. I gràcies a la seva radioactivitat, el tori-234 és molt fàcil de detectar.

L’activitat d’en Kirk consisteix a mesurar la quantitat de tori-234 que s’enfonsa a l’aigua per calcular, finalment, quina quantitat de matèria orgànica s’està enfonsant. Això és important per avaluar la capacitat de la bomba biològica de carboni de l’Àrtic, és a dir, la capacitat de l’Oceà Àrtic per captar CO2 de l’atmosfera i enviar-lo cap al fons del mar en forma de matèria orgànica morta. Alguns estudis ja senyalen que a l’Àrtic l’eficiència d’aquest mecanisme és força més alta que no pas a les aigües temperades i càlides del planeta. És a dir que a les aigües fredes de les zones polars és on es produeix la captació més important de carboni de l’atmosfera. En Kirk continua treballant per saber exactament com funciona aquesta bomba i quin és el seu potencial.

Diumenge passat a l’hora de sopar vaig coincidir a taula amb en Kirk. El sopar dels diumenges és especial, hi ha un menú selecte -en aquest cas a base de magret d’ànec fumat i enfilalls de rap i llagostins- tothom vesteix amb certa elegància i és permès de beure vi -una ampolla entre dues persones com a màxim. Per gaudir de la vetllada vaig seleccionar un reserva de cabernet sauvignon xilè per compartir amb la Lucy, l’altra periodista a bord. Compartir una ampolla de vi amb la Lucy significa que ella en beurà, a tot estirar, mitja copa. L’atzar va voler, a més, que la persona que havia de compartir el vi amb en Kirk no es presentés a causa d’un brot sobtat de febre. Així que en Kirk i jo vam anar tirant del meu cabernet xilè i del seu syrah australià fins que ens vam quedar sols a la taula amb l’assortit de formatges final.

La conversa va volar des dels millors restaurants de Nova York fins al Bulli, on en Kirk va vibrar amb els aires aromatitzats i la resta de filigranes d’Adrià. En algun moment, com no podia ser d’altra manera, vam deturar-nos a l’Àrtic, aquesta terra feréstega i encisadora, a les històries dels primers exploradors i a la literatura èpica que havien generat, i vam derivar cap a la literatura de personatges en perill, cada acte dels quals està estrictament lligat a la seva supervivència, i, en aquest context, no va trigar gaire a aparèixer la prosa límpida de Hemingway. Per sobre de l’hule blavós de les taules del menjador, els ulls d’en Kirk brillaven mentre m’explicava que el seu pare havia estat a la Segona Guerra Mundial i que, durant mesos, havia estat el proveïdor de tabac i whisky de Hemingway. I vam brindar per Hemingway i per tots els vells i tots els mars, i perquè el Sol també sortia, i per la sirena de l’Amundsen, que tampoc no sabíem per a qui tocava, i, més tard, quan em dirigia a la meva cabina mentre el Sol de mitjanit entrava de biaix per les finestres de l’Amundsen, em vaig sentir absurdament commogut per trobar-me a només dues persones d’algú que es va etzibar un tret al cap fa gairebé mig segle, després de passar-se una tota una vida buscant, i trobant, combinacions enlluernants de paraules amb què descriure el coratge humà.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Toni, veig que vas enriquint-te de la saviesa dels habitants de L'Amundsen, i ens fas participar a tots, no només dels treballs i de les seves vivences, fins i tot de les seves emocions i sentiments, i aquesta manera de comunicar aquests relats, és la que en fa, que estigui enganxada a les teves cróniques diaries.
Ahir vaig comprar l'Avui per poder gaudir del teu reportatge.
Ës a dues pàgines amb la fotografia perfecta per il.lustrar la feina dels científics, el seu cuidador, i com a fons, sobre un cel blau, el vermell del vaixell, que dona color, trencant la monitonia de les diferents tonalitats del blanc polar, fantàstica... Només Em va estranyar, de no trobar, l'adreça del blog, per la gent que en llegir-te, n'estigués interessada.
Una abraçada des de la mediterrània.
Georgina

Anònim ha dit...

Es movia més, el vaixell, quan anaves cap al camarot després de la degustació enológica? (jaja). I vareu triar be, punyeteros... Interesant la feina d'en Kirk i el que ens expliques. I suposo que interesant coneixe'l. Be per l'experiència. I aixó confirma, un cop més, que amb no més de cinc (eren cinc?) persones d'enllaç, podriem relacionar qualsevulles dues persones del món. I si tu estas a dues, jo estic a tres del gran Hemingway. Però... només a una d'en Trevor; i de la Myriam. I aixó encara m'emociona més... Aquests, ara mateix, són de veritat!
Abraçades, artista!

Anònim ha dit...

No ens coneixem gaire bé, però m'he emocionat llegint-te. De veritat. El rigor científic és necessari. I encara ho és més la poesia amb què descrius la teva aventura. Brindo per una aventura humana, sempre és més que una aventura científica. Sort, Toni.

enric ha dit...

Quanta gent navegueu amb l’Amundsen, entre tripulants, científics i científics/periodistes?
No és per res però em sembla que hi ha una densitat de persones interessants embarcades en aquest buc que difícilment trobaríem a qualsevol altra part de món.
Això sí, cada loco con su tema i tu Toni amb el tema de tots ells.
Així que al Bulli... el tio Kirk deu tenir bones influències, o és que va anar ara fa molts anys?

magnolia ha dit...

Fa dies que et segueixo amb interès però, mai com avui i gràcies al magnífic relat a col•lació d’en Kirk, m'he pogut "submergir" en l'atmosfera d’un vaixell com l'Amundsen. Primer, amb la precisa i entenedora explicació sobre la utilitat del tori radioactiu per avaluar la capacitat de l'Oceà Àrtic d'enviar CO2 cap al fons marí. Després, amb la matisada descripció de la conversa amb en Kirk, tot un altre personatge... Per un moment, m'ha semblat percebre les aromes combinades del cabernet i el syrah, després d’uns quants brindis... En fi, et felicito i estic contenta de trobar-me tan sols a dues persones.

 
Free counter and web stats