diumenge, 29 de juny del 2008

Crònica d'una mort anunciada

71º 3’ Nord, 126º 7’ Oest. Mentre treballo còmodament a la taula del meu camarot, sento un anunci pels altaveus, però no hi paro atenció. Acte seguit, moviment i corredisses pels passadissos. Trec el cap i l’Stephane, un estudiant de doctorat greco-francès, m’informa de què està passant. “No pot ser”, penso, “som a mar obert”. Decideixo seguir el corrent passadís enllà, després a la dreta fins a la coberta d’estribord. A fora, efectivament, tothom mira cap a l’aigua. M’acosto a la barana i a l’aigua, a uns 20 metres del vaixell, veig un ós polar nedant.


L’ós, amb el seu estil peculiar, neda cap al vaixell, però se’l veu dubtar. Gira una mica cap a l’esquerra, després cap a la dreta i no gosa acostar-s’hi més. En un cert moment para de nedar. S’atura de cara al vaixell i sembla que aixequi el cap com mirant de reconèixer algú a bord. Es tracta d’un exemplar adult, de més de tres metres de longitud, capaç de matar una foca de 200 kilos d’una urpada. La seva mirada, però, lluny de representar la força i el poder del cim de la piràmide alimentària de l’àrtic, és la d’un cadell esporuguit. Després de veure que no en pot treure res, segueix nedant i s’allunya del vaixell fins que es confon amb les taques d’espuma que de tant en tant es formen al cim de les onades.

Els veterans de l’Amundsen, que han tingut l’oportunitat en viatges anteriors de veure óssos polars, no recorden haver-ne vist mai cap tan lluny de la costa i de la banquisa de gel. Amb l’augment de la temperatura durant l’estiu, cada vegada hi ha menys superfície de mar coberta de gel i el territori de caça dels óssos polars és cada vegada més reduït i fragmentat. Empès per la gana, aquest ós probablement s’ha vist obligat a abandonar el gel deshabitat on es trobava a la recerca d’un nou gel amb foques. En llançar-se a l’aigua i començar a nedar, però, no sabia, que el seu objectiu fos tan llunyà ni comportés un risc tan elevat. No havent trobat gel, cansat, afamat i desorientat, ha vist en el vaixell un possible refugi que ràpidament ha descartat, i ha seguit nedant, zigzaguejant a l’atzar entre onada i onada. I tenint en compte el seu més que probable cansament, que la distància a la costa més propera supera els 100 km i que el gel es troba encara més lluny, tot indica que no serà capaç de superar l’esgotament i que, exhaust, morirà ofegat a les fredes aigües del mar de Beaufort.

Mentre torno cap a l’habitació, un sentiment de privilegi se’m barreja amb una certa tristesa, per haver tingut l’oportunitat de presenciar una de les conseqüències –que, estant jo immers en el seu context, se m’ha aparegut dramàtica- d’aquests darrers canvis que viu el planeta i que a l’Àrtic, per la seva sensibilitat, es manifesten encara amb més evidència.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

ja sé que no soluciona res.... però ningú va tenir la temptació de llençar-li una tonyina o alguna cosa semblant?

Anònim ha dit...

Quina història mes "durilla". Es fa algun estudi relacionat amb els canvi climàtic, en aquestes campanyes? I si es fa, tenen dades prou antigues que evidenciin canvis determinants (i fatals, sembla ser) per a la vida dels animals que habiten el pol, com ara aquest cas que ens expliques de l'os?

enric ha dit...

Ei Toni, soc l’Enric.
Quina sort de poder estudiar de primera ma, entre d’altres coses, el tema del canvi climàtic.
Cada vegada s’aixequen més veus que dubten del tan exprimit canvi climàtic per part de polítics i ecologistes de pa sucat amb oli.
Potser sí que hi ha un cert canvi de tendències en les temperatures planetàries, però que això signifiqui que és per culpa de les emissions que fa l’homo sapiens a l’atmosfera... no sé si tenim prou dades i sobretot prou fiables com per poder fer afirmacions tendencioses d’aquest tipus.
No és cert que aquest any a l’Antàrtida hi ha molt més gel que anys anteriors? Ningú ho ha esgrimit com un altre tipus de canvi.
Bé Toni que t’ho passis molt bé i ja ens explicaràs coses. Vale?
Si ens ho permets posarem l’enllaç del teu blog en el nostre de blog.
http://pocamandra.blogspot.com/

bicibona@gmail.com ha dit...

Tenint en compte la ja precària situació dels ossos blancs, no estaria mal, tenir algun tipus de material/equip per poder-los rescatar, encara que supso que això deu ser molt costós de tenir només per si de cas passa un os polar.

Pobre os.

Veig per les vostres coordenades que, després d'anar cap al nord-oest, ara esteu anant cap al sud-oest. Jo creia que anirieu tirant cap al nord.

Salut!

Anònim ha dit...

Ei Toni,

Em sembla que tots hem fet els mateixos pensaments... No hi ha cap manera d'ajudar un ós que va directe a la mort?

:(

Rosa

Pere ha dit...

Ei Toni quina enveja... Només dos apunts:

1. Que cada vegada hi hagi més evidencies en contra del canvi climàtic és radicalment fals. Ara mateix el consens científic és pràcticament unànim en que existeix, i també en que és en gran part degut a l'acció de l'home. Una altra cosa és com es manipuli després la informació a nivell polític. Dubtar del canvi climàtic perquè aquesta primavera ha plogut molt o perquè aquest any hi ha molt gel és com pensar que el mar s'assecarà perquè la marea està baixant.

2- Els ossos blancs són animals perillosos responsables de la mort de moltes persones cada any. Intentar rescatar-ne un que et trobes per atzar no només no arregla res, sino que posa en perill la vida dels rescatadors. Lo de la tonyina no em sembla mala idea, però...

Anònim ha dit...

Hola Toni!
Felicitats pel bloc.
Sobre el tema de l'os, el tema de rescatar-lo no el veig gens clar. La convivència amb un ós al camarot no deu ser el més recomanable....

Anònim ha dit...

Es que ningú pensa en la vida de la pobra tonyina??

Ala, va, que passa un os, i com que és tant mono tant blanquet, matem una pobra bèstia tonyinenca de 100 Kg. que no ens sembla ni la meitat de mona... quina injustíca.

 
Free counter and web stats