Units per sempre

71º 04’ Nord, 133º 48’ Oest. Avui sí que, definitivament, el recurs del Sol ha passat a millor vida, perquè el Sol ja no es veu. Hem tingut un canvi de temps. La nit ha estat moguda i el dia encara ho és. Han caigut coses de la taula, les cadires de l’habitació, que, sorprenentment en un vaixell, tenen rodes, han rodolat amunt i avall fins que les hem tombat. Per escriure això, haig d’encallar les rodes amb peces de roba per no rodar fins a l’altra punta d’habitació. A fora fa més fred i a dins costa caminar pels passadissos sense topar amb les parets. A l’Amundsen, però, la vida continua.

La rutina del vaixell segueix amb els seus horaris sorprenents: esmorzar a les 7:30, dinar a les 11:30, sopar a les 17:30. Tenint en compte que ens trobem en un vaixell, però, el menjar és bo. Els menús són força equilibrats i ben cuinats. I és que el nostre xef, en Jacques Brandet, té una experiència de 28 anys en cuines de tota mena de restaurants. Aquest amant de les salses sap gestionar sàviament els 300.000 dòlars de carn congelada que carrega l’Amundsen. En tota la seva experiència, però, hi ha un ingredient que no ha incorporat al seu estil, l’oli d’oliva, fet del qual ens lamentem, mentre sopem, l’Eva -una noia mallorquina que treballa en la seva tesi doctoral sobre el fitoplàncton-, l’Stephane -el pescador grec de zooplàncton- i jo.

El mal estat del mar altera notablement l’activitat científica de l’Amundsen. No es pot sortir amb la zòdiac i no es poden fer servir alguns dels instruments més sensibles, com per exemple els que es basen en el funcionament de làsers per mesurar paràmetres físics de l’aigua. L’Eva està encantada que el ritme de mesures baixi, perquè així té més temps per processar les darreres mostres de fitoplàncton i pot reduir les seves jornades laborals de més de dotze hores. L’Stephane, en canvi, ha de continuar pescant zooplàncton en aquestes condicions més dures, com a bon pescador que és.

Després de sopar, anem cap al bar, obert només dimarts, dijous i dissabte de vuit a onze, en el qual es permet un màxim de cinc consumicions per cap, limitacions de la Guàrdia Costera del Canadà. El bar està situat en una habitació on hi ha una nevera, una barra, un parell de taules amb cadires i uns sofàs. Tot i els esforços per aconseguir un ambient de bar nocturn -un ordinador amb altaveus posa la música i la foscor s’aconsegueix tancant les cortines, que encara deixen, però, entrar algun raig de llum delatant- tot plegat té més aviat l’aspecte d’una festa infantil. És suficient, però, per prendre un parell de cerveses, esbargir-se una mica i xerrar en un ambient més relaxat que l’intens dia a dia dels científics. Aprofito aquest ambient de complicitat per preguntar a un dels científics canadencs no quebequesos sobre la qüestió del Quebec i el referèndum d’autodeterminació que hi va tenir lloc fa uns anys. Visiblement nerviós i en veu baixa, em diu a cau d’orella que aquest no és un bon lloc per parlar d’aquest tema, ja que en aquest vaixell és probable que hi hagi bastants separatistes.

Surto a fora i observo el cel ennuvolat i el mar que ja no és blau sinó d’un gris metàl·lic. Plovineja i unes onades força grans bressolen encara l’Amundsen amunt i avall. Més que marejar-me, aquestes masses grises i lluents m’hipnotitzen. I seguint el seu ritme deixo fluir pensaments que, com l’escuma de les onades, s’esfilagarsen amunt i avall mentre recordo la frase d’Ismael a la primera pàgina de Moby Dick, quan diu que el mar i la meditació resten units per sempre.