Pescadors de zooplàncton

71º 28’ Nord, 133º 55’ Oest. Són les 7 del matí. En cas de trobar-nos en latituds moderades, utilitzaria el recurs del Sol que tot just despunta i allargassa les ombres dels homes que s’afanyen a parar les xarxes. Per sobre dels 70º nord, aquest recurs és inútil i, per tant, em limitaré a dir que el Sol llueix, és clar, ben amunt. Malgrat no disposar de l’efecte dramàtic de la sortida de Sol, segueix sent hora de pescar. L’Stephane Thanassekos i en Gerald Darnis, dos estudiants de doctorat de la Universitat de Laval del Quebec, amb l’ajut d’alguns membres de la tripulació, preparen les xarxes que davallaran fins a 1.160 metres de profunditat. Amb aquestes xarxes no esperen capturar raps, llagostes ni calamars gegants sinó tot el contrari: el seu objectiu són els menuts animalons que formen el zooplàncton.

En general, el plàncton està format per tots els éssers vius sense capacitat per desplaçar-se més ràpidament que el corrent. El fitoplàncton és format per les algues microscòpiques i altres organismes que, mitjançant la fotosíntesi, produeixen matèria orgànica a partir dels nutrients i el diòxid de carboni dissolts a l’aigua. El zooplàncton constitueix el següent nivell de la cadena alimentària i el conformen tots els animals que s’alimenten del fitoplàncton. Aquests animals poden tenir mides de mil·lèsimes de mil·límetre fins a alguns centímetres. Per aquesta raó la xarxa que han parat l’Stephane i en Gerald té un ull de 50 micròmetres, és a dir, 50 mil·lèsimes de mil·límetre, de manera que els permetrà capturar tots els animals més grans que aquesta mida.

La xarxa baixa a 40 metres per minut durant gairebé mitja hora, roman al fons un minut i torna a pujar durant mitja hora més. L’espera dels científics, com la de caçadors o pescadors, és sempre inquieta, tensada per la curiositat de veure què pujarà des de més de mil metres de fondària. Arriba la xarxa i els pescadors recullen el seu botí, concentrat en els recipients situats al final de cada compartiment: molt de zooplàncton minúscul, de pocs mil·límetres el més gran, unes quantes gambes d’uns 10 centímetres i un peix de ben bé un pam, negre i de cap gros, que caldrà identificar. Una captura escassa des del punt de vista del pescador caçador, però abundant i de gran interès pel pescador científic. Un cop neta i endreçada la xarxa i distribuïda tota la pesca en recipients que caben en una petita maleta-nevera portàtil, els pescadors, satisfets, se’n van a esmorzar i a preparar-se per la llarga feina de laboratori que els espera. Gràcies als seus microscopis, l’aigua tèrbola que han capturat es convertirà d’aquí a poques hores en el món bulliciós del zooplàncton.