Pesticides voladors

71º 13’ Nord, 134º 03’ Oest. El gener de 1992 un vaixell de càrrega que havia salpat de Hong Kong va patir una avaria durant una tempesta al mig del Pacífic. A causa del balanceig provocat per les onades, un dels contenidors del vaixell va caure a l’aigua, abocant-hi tot el seu contingut: aneguets grocs, castors vermells, tortugues blaves i granotes verdes. Fins a 29.000 joguines de goma per a banyeres. Alguns d’aquests animals van ser vistos a Alaska al cap d’uns anys i l’oceanògraf Curtis Ebbenmeyer, expert en corrents marins, no descarta que puguin travessar l’oceà Àrtic i arribar a la costa europea. Aquesta història, utilitzada en un conegut anunci de televisió, posa de manifest que la circulació oceànica connecta parts molt llunyanes del planeta. Amb la circulació atmosfèrica passa una cosa semblant, i per aquesta raó la científica de la Universitat de Toronto, Fiona Wong, és a bord de l’Amundsen prenent les mostres que li permetran acabar la seva tesi doctoral sobre els HCH.

Formats per 6 àtoms de carboni, 6 àtoms d’hidrogen i 6 àtoms de clor, els hexaclorociclohexans (HCH) són el principal component dels pesticides més utilitzats en l’agricultura mundial durant els anys 70 i 80. Des de la seva creació el 1945 se n’han fet servir uns 7 milions de tones, 6 dels quals només a l’Àsia. A mesura que es va anar veient que es tractava d’un producte altament tòxic, els pesticides que contenien HCH es van anar prohibint a tots els països. Els HCH es degraden, però dels 7 milions de tones abocades, encara queden més de 10.000 tones, la meitat de les quals es troben a les regions polars del planeta. De manera semblant a les joguines de goma, els HCH s’han anat evaporant i circulant a través de l’aire fins a les zones fredes on s’han acabat dipositant. I és en aquestes zones on són més persistents, fonamentalment per dues raons. En primer lloc, l’aigua freda de l’Àrtic, pel simple fet de ser més freda, pot dissoldre una quantitat d’HCH 9 vegades superior a la que pot dissoldre l’aigua d’una zona càlida. I en segon lloc, les baixes temperatures contribueixen a que els HCH es degradin més lentament, de manera que sobreviuen més temps en aquestes zones fredes.



La Fiona està interessada en determinar l’abundància de CHC a l’Àrtic, així com la seva evolució temporal. És a dir, quant de CHC hi ha i si augmenta o disminueix la seva quantitat. Per això utilitza unes bombes que el seu equip anomena afectuosament “Reina del flux” i “Reina de l’oceà”, que fan passar aire i aigua, respectivament, a través d’una sèrie de filtres d’espuma que atrapen els CHC. A continuació envasa curosament les espumes i les congela a -20ºC. Un cop al seu laboratori de Toronto, analitzarà la quantitat d’HCH capturats per les espumes i així podrà determinar-ne les quantitats als punts estudiats. La repetició d’aquest tipus de mesura al llarg del temps serà important per determinar l’evolució d’aquestes quantitats.



Quan un contaminant com els HCH entra a la cadena alimentària a través del fitoplàncton, s’hi va acumulant perquè els organismes no disposen de cap mecanisme per alliberar-se’n. D’aquesta manera, simplificant una mica, a través de les foques que es mengen els peixos que es mengen el zooplàncton que es menja el fitoplàncton, els HCH arriben a tots els nivells de la cadena, inclosos els humans que s’alimenten de foques i peixos. A més, com que no s’elimina, quant més amunt de la cadena alimentària es troba un organisme, més quantitat d’HCH acumula. Per entendre’ns, si un peix, al llarg de la seva vida ingereix 5.000 individus del zooplàncton, acumularà una gran part dels HCH que hi havia en tots aquests individus. Si una dona inuit menja en 25 anys l’equivalent a 2.000 peixos, acumularà al seu cos una gran part dels HCH que contenien tots aquests peixos, els quals ja parteixen de nivells molt superiors als del zooplàncton que, al seu tomb, parteix de nivells molt superiors als presents en el fitoplàncton. Els HCH són cancerígens, s’acumulen als greixos dels organismes i poden afectar també el sistema nerviós i el sistema hormonal. Si aquesta dona que ha acumulat HCH durant 25 anys queda embarassada, la llet que donarà de mamar al seu fill contindrà també HCH. I aquest és un fet que ja ha estat possible comprovar gràcies a diversos estudis sanitaris realitzats a l’Àrtic canadenc.