Irrompre al gel

75º 03’ Nord, 120º 23’ Oest. Després de travessar l’estret de McLure de sud a nord i fer mesures en una zona que mai no ha estat estudiada abans, ens dirigim cap a l’est, al gel que bloqueja l’estret. L’objectiu és desembarcar-hi i agafar-ne mostres. No és una operació senzilla perquè en aquesta època el gel és especialment perillós. Comença a fondre’s, es formen esquerdes i zones de poc gruix que poden cedir sota el pes d’una persona. A més, hi ha els óssos. Per això dues de les dotze persones que som a punt de desembarcar al gel van armades amb rifles.

Després d’un vol de reconeixement amb helicòpter, l’Amundsen s’apropa poc a poc a la banquisa. Quan hi és ben a prop, no s’atura sinó que segueix empenyent les seves 6.000 tones contra el gel. Primer, la part inferior de la proa llisca sobre el gel i se sent un so de fregament, com de trineu gegant. Després, la quilla comença a esberlar el gel, notem una sèrie de sacsejades que fan vessar les cubetes dels experiments amb fitoplàncton que hi ha a la coberta de proa, tot tremola i se sent una mena de tro, com si una superfície gegantesca de metall ondulés al vent. L’Amundsen s’atura i fa marxa enrere, deixant a la vista el gel esbocinat i un passadís d’aigua fosca en què s’arremolinen, com teles de seda transparent, les restes de les plaques de gel més fines. Després de retrocedir, l’Amundsen repeteix l’embestida. De nou el lliscament, les sacsejades i el tro. Aquesta operació es repeteix fins a set vegades, per tal de garantir que el vaixell penetri uns 300 metres a la banquisa, on el gel és més gruixut i, per tant, més segur.



Quan s’atura definitivament el vaixell, en grups de quatre ens col·loquem en una gàbia que, en pocs segons, una grua aixeca i deixa sobre el gel. Les consignes són mantenir-nos en grup, evitar les clapes de gel que no siguin blanques i, en cas que aparegui un ós, dirigir-nos cap a la gàbia. Vaig en el primer grup, amb dos científics i en Trevor, armat amb un dels rifles de seguretat. Tots anem vestits amb els trajos mústang de color taronja que no només ofereixen protecció contra el fred, el vent i l’aigua, sinó que són especialment visibles contra el blanc del gel per facilitar un rescat hipotètic en cas de tempesta o desorientació. Camino sobre el gel i sento com crepita. Davant nostre s’estén una plana blanquíssima esquitxada amb zones de tons grisos i de color turquesa. La llum és encegadora.



Mentre ens endinsem a la banquisa, en Trevor m’explica que si hi ha algun ós per la zona, segur que ja ha sentit el soroll que l’Amundsen ha fet en trencar el glaç i la seva curiositat el dirigirà cap aquí. M’explica també que els óssos no tenen por de res i que, per la seva força i adaptació al medi, són força difícils de caçar. Un ós pot caminar per sobre de plaques de gel que cedirien sota el pes d’una persona i llançar-se a l’aigua enmig d’una tempesta amb temperatures de -60ºC, bussejar per escapar-se dels caçadors i nedar distàncies quilomètriques en aigües que superen lleugerament els 0ºC a la recerca de foques de més de 100 quilos que pot matar d’una mossegada.



Mentre els científics feinegen sobre el gel, m’allunyo una mica del grup. Sento llunyanes les seves veus. M’ajupo i agafo una mica de gel. El tasto, és poc salat. Al meu davant, només llum, fred i silenci...