Trevor

73º 03’ Nord, 127º 29’ Oest. Vorejant l’illa de Banks, ens dirigim cap al nord, a l’estret de McLure amb l’objectiu d’agafar mostres i fer unes mesures sobre el gel. Cada vegada se’n veu més. Des de fa unes hores naveguem seguint la línia de la banquisa i l’Amundsen, amb la seva proa poderosa, aparta sense miraments les plaques que, de tant en tant, ens barren el pas. Fa ja més d’una setmana que sóc a l’Amundsen. Estic còmodament situat i conec pràcticament a tothom. Hi ha una persona, però, que em desperta una curiositat que encara no he pogut satisfer, sobretot des del dia que, mentre sopàvem, li vaig demanar com havia après a identificar qualsevol espècie animal que se li posés davant i ell em va respondre, lacònicament: “Caçant”.

En Trevor és l’encarregat d’observar la vida salvatge amb què ens anem creuant al llarg de la nostra ruta per l’Àrtic canadenc occidental. És de l’illa de Banks i té unes faccions marcadament esquimals, i aquesta és la primera i darrera vegada que utilitzo aquesta paraula. La paraula esquimal prové de la llengua dels indis cree i significa, força despectivavent, ”que menja carn crua”. Quan es refereixen a si mateixos, els habitants de l’Àrtic utilitzen el terme inuit (inuk, en singular), que significa, simplement, “la gent”. Tant el terme esquimal com el terme inuit, però, s’acostumen a utilitzar incorrectament per designar tots els habitants de l’Àrtic quan, de fet, hi viu més d’un grup. Els inuit són originaris de Grenlàndia i l’Àrtic canadenc oriental i central. Al seu oest viuen els inuvialuit de l’Àrtic canadenc occidental, i a l’est, els saami de Noruega, Finlàndia i Rússia. Segueixo.

En Trevor, com deia, té unes faccions marcadament inuit o inuvialuit, això, sí que no sóc capaç de discernir-ho. És discret, es manté al marge de les converses i més que caminar, llisca pels passadissos, sempre embolcallat en una mena d’aura de silenci que fa por trencar. Potser és així com caminava sobre el gel durant la seva època de caçador, mentre esmolava les seves armes principals: l’enginy i la paciència. I és que sobreviure en el clima més hostil del planeta requereix un enginy extraordinari, del qual n’és una bona mostra la construcció del caiac, fabricat pels primers inuit amb pells i ossos, les úniques matèries primeres disponible a l’Àrtic. La paciència dels inuit és també llegendària, imposada per un entorn en el qual el Sol triga mesos tant a sortir com a pondre’s. I per sobreviure a les tempestes que fan davallar la temperatura fins a -60ºC, diuen que a l’Àrtic s’ha de ser valent, però no impetuós.

Tot això m’agradaria que m’expliqués en Trevor, però és difícil entaular una conversa amb ell. Passa la major part del seu temps al pont, on no tenim accés, o a la seva habitació. L’única solució és anar-hi parlant a petites dosis. He observat que és dels primers en dinar i sopar, així que cada dia, tan ridícul com un adolescent que espera la seva enamorada, cinc minuts abans que obrin el menjador vagarejo dissimuladament pels passadissos. Faig temps observant cada dia els mateixos mapes que hi ha a la paret, cosa que potser aixeca sospites sobre el meu estat mental, fins que el veig venir i em col·loco a la cua dos llocs darrere seu amb l’objectiu de seure, per cap més motiu que una casualitat aparent, a la seva mateixa taula. I així, amb preguntes assajades i llançades amb comptagotes, provar de comprendre què li ha ensenyat la buidor d’aquest entorn salvatge i encisador, i si, d’alguna manera, el meu enteniment tropical serà capaç de fregar la punta de l’iceberg de la relació que l’entorn teixeix amb el caràcter d’una persona, d’un poble, d’una cultura.