Tresors en el fang

72º 25’ Nord, 129º 10’ Oest. El fons del mar és ple de tresors, tots ho sabem. En el context d’un vaixell com l’Amundsen, però, dedicat a la recerca científica, potser cal redefinir el concepte de tresor i aparcar per uns moments els cofres curulls de monedes d’or i pedres precioses. Al fons del mar de Beaufort hi ha, essencialment, llot. Un llot marró i llefiscós que cap goleta espanyola carregaria en cofres a través del Carib. Un llot, però, en què estan interessats alguns buscadors de tresors força peculiars, com la Heike Link i la Mylène Bourque, que treballen en les seves tesis doctorals a l’Institut de Ciències del Mar de Rimouski del Quebec.


Des de la coberta de proa de l’Amundsen, amb l’ajut d’una grua i d’algun membre de la tripulació, la Heike i la Mylène es preparen per estudiar el bentos, és a dir, el fons del mar de Beaufort, que en aquest punt és només a 46 metres de profunditat. Per fer-ho, deixen caure a l’aigua una estructura metàl·lica, cúbica i sense base. Quan arriba al fons, aquesta estructura penetra el llot fins a una profunditat de mig metre. Un cop allà, mitjançant un mecanisme senzill, una portella en tanca la base i deixa la mostra a punt per recollir. A coberta, el resultat de la mostra és un bloc de sediments d’una superfície horitzontal de 40x40 cm i d’una profunditat de 50 cm. La Heike i la Mylène, ben protegides amb guants de goma fins als colzes, amb l’objectiu d’obtenir diverses mostres, s’afanyen a clavar en el bloc recollit uns cilindres de plàstic, buits i de diàmetres diferents. Després, amb cert esforç, arrenquen els cilindres mentre el llot petarrelleja sorollosament. Un cop al laboratori, ompliran ràpidament els cilindres amb aigua i mesuraran a quin ritme en desapareix l’oxigen, per tal d’avaluar l’activitat dels habitants del llot, que no són pocs.


La següent operació a coberta consisteix a deixar caure fins al fons una xarxa tancada en forma d’embut allargat i arrossegar-la cinc minuts perquè atrapi mostres de llot superficial. Quan retorna a coberta, el contingut de la xarxa és abocat a terra formant un escampall de fang en el qual ja es poden començar a buscar tresors. I comencen a sortir menuts cogombres de mar, diversos tipus d’estrelles, anèmones i la joia de la corona, un Mesidothea –una mena d’escarabat amb la cuirassa articulada- de gairebé 20 centímetres, tot un gegant del bentos. Les dues buscadores de tresors pentinen exhaustivament tota la mostra de fang i desen amb cura cadascuna de les seves troballes, fins que tot plegat acaba semblant més aviat l’escenari d’un torneig de lluita en el fang. Però l’objectiu d’aquesta segona mostra no és la diversió de l’espectador pervers, sinó mesurar la diversitat de la comunitat bentònica animal.


Totes aquestes bestioles que viuen en el llot juguen un rol molt important en el funcionament de l’ecosistema. La seva font d’aliment és el plàncton que, un cop mort, els cau del cel. A partir dels seus residus, la matèria orgànica que han ingerit es transforma en nutrients inorgànics que, impulsats per les tempestes hivernals, tornaran a la superfície per alimentar novament el fitoplàncton durant la primavera i l’estiu. Per la seva tasca fonamental de reciclatge, la Heike i la Mylène estan interessades en conèixer les diferències que presenta aquesta comunitat quan hi ha gel i quan no n’hi ha, i així poder comprendre de quina manera els pot afectar la cada vegada menor cobertura de gel durant l’estiu.