dimecres, 16 de juliol del 2008

A Ulukhaktok

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. Durant tot el dia d’avui hi ha una barca de l’Amundsen que va i ve d’Ulukhaktok, carregant i descarregant visitants de la comunitat. En principi, cap tripulant del vaixell no està autoritzat a visitar el poble. Després d’una espera ben llarga, trucades i converses, però, potser gràcies a la meva condició de periodista, aconsegueixo embarcar en el bot que es dirigeix a la costa i, després d’una travessa de cinc minuts entre rialles i crits adolescents, desembarco a la platja pedregosa d’Ulukhaktok.

El vent talla. Per tota la platja hi ha ossos arrodonits pel frec del vent i del mar que destaquen sobre el color fosc de les pedres. Hi ha algunes barques petites escampades per la platja. L’Aileen, una noia de 18 anys, i les seves germanes petites em donen la benvinguda i m’ofereixen un teixit que la seva àvia ha cosit a mà. El vent talla. Rebutjo el seu oferiment i m’acosto a una estructura de fusta que hi ha a la mateixa platja, de la qual pengen uns objectes de color carbassa intens. De prop, m’adono que es tracta de peixos oberts pel mig i sense espina que s’estan assecant a la intempèrie. Un cop secs, podran aguantar en perfectes condicions durant tot l’hivern. Són truites àrtiques, una espècie de peix característica de les altes latituds que està a mig camí entre la truita i el salmó, com testimonien la seva pell verdosa, tacada, i la seva carn carbassa.



Quan m’endinso en el poble un corb enorme, un dels animals clau en la cosmogonia inuit, aixeca el vol des de la teulada de l’església. El vent talla. Les cases, de fusta i elevades prop d’un metre del terra per superar l’acumulació de neu hivernal, estan molt separades unes de les altres. Evidentment no hi ha asfalt als carrers, si és que es pot distingir algun carrer en aquest terreny polsós. Hi ha poca gent al carrer. Tothom saluda amistosament, però. Potser els carrers els marquen les roderes dels quads que circulen a tota velocitat. Aviat m’adono que és el mitjà de transport urbà més utilitzat a Ulukhaktok. Les parets de les cases estan escrostonades, la pintura cau, hi ha deixalles per terra i tots els elements metàl·lics que hi ha a l’aire lliure, dipòsits i bidons, s’amaguen sota una capa aspra de rovell. El vent talla i aixeca pols. No recordo haver estat en un lloc tan desolat. Recordo el que una dona d’Ulukhaktok m’ha explicat fa unes hores a l’Amundsen, que, vivint ella i tenint una bona feina a Yellowknife, un poble de menys de 20.000 habitants, no va poder suportar l’enyorança i va haver de tornar al cap d’uns mesos. Haig de reconèixer, però, que hi ha una certa bellesa, potser estranya, que a mi sempre m’ha captivat en la decadència dels objectes humans sotmesos a uns elements naturals que, en aquestes latituds, són especialment ferotges. Entre un munt de ferralla rovellada, fustes i deixalles diverses, la lluïssor d’un parell de flors grogues em recorda que som a l’estiu.



Entro a la botiga d’artesania. Una dona molt amable m’ensenya guants, bosses, quadres i uns menuts óssos polars elaborats amb pell de foca. Malauradament, les presses i la precipitació de la meva incursió terrestre han fet que oblidés els diners a bord, de manera que, una mica avergonyit, em disculpo. La dependenta m’explica que ha obert a les 10 del matí pensant que tota la tripulació de l’Amundsen desembarcaria i compraria alguna peça d’artesania local. Em torno a disculpar i surto de la botiga. El vent talla. La meva visita fugaç a Ulukhaktok és a punt d’acabar, de manera que em dirigeixo cap a la platja, on m’ha de recollir el bot i tornar-me a l’Amundsen. El mústang taronja que em protegeix del vent també fa que no passi gens desapercebut i em sento observat per la poca gent que hi ha al carrer.



A la platja s’hi acumula la gent que ha de visitar l’Amundsen durant la tarda. El meu aspecte deu emetre el missatge que ho tinc tot controlat i que sé perfectament a quina hora ens vindran a buscar i així els ho faig saber. Al cap de tres quarts d’hora, però, encara no hi ha cap senyal del bot. Mentre esperem asseguts a les pedres, tot xerrant, un individu s’acosta cridant. Té un accent que em resulta difícil d’entendre, però, per la seva gesticulació, és ben clar que el que diu va en contra meva i que no és pas res de bo. Es mostra agressiu i indignat perquè constantment, diu, l’Amundsen passa per aquí a vendre coses i mai a comprar. Em pregunta, en un to amenaçador, quants milers de dòlars obtenim d’aquestes ventes. Acte seguit m’avia gesticulant amb el braç i s’allunya remugant encara tota mena d’improperis.

Quan és lluny, la conversa amb la resta de gent continua. Després d’aquesta visita el vent talla ara més que mai. Observo la gent del meu voltant i quan començo a perdre la sensibilitat a la punta del meu nas punxegut, comprenc perquè les races del nord tenen el nas pla i ben proper a la resta del cos.

3 comentaris:

txell ha dit...

Hola Toni, tens un blog fantàstic. Ets molt afortunat vivint aquesta experiència, i el millor es que ens l'estàs explicant. Gaudeix!
Txell Vidal

enric ha dit...

Primer de tot miro al Google Earth a veure on és Ulukhaktok. A primer cop d’ull penso que deu ser un lloc ben inhòspit i impossible que pugui viure ningú.
Però quan tu fas la descripció d’alguns aspectes de la vida d’aquella gent i transmets les teves impressions i observacions, tot canvia i al tornar a mirar el google ja ho veig d’una altra manera més humana.
A la botiga els hauries d’haver dit que ets català i que arrosseguem un bon dèficit.
Salut

Anònim ha dit...

Amb la descripci� que ens en fas, gaireb� respirem l'ambient g�lid del poble. I els que sabem com et captiven aquestes velles andr�mines, rovellades i mig menjades, exposades com estan a les ferotges embestides de les inclem�ncies del temps, ens les imaginem.
I sobre aquest escenari, una interesant visi� d'una cultura tan maltractada, que ha estat condu�da des de la m�s absoluta integraci� al seu entorn, fins a una despreciable anulaci� de la seva capacitat de ser ells mateixos.
Bon document el dels peixos exposats al sol, o al gel o, sencillament, a l'aire.
I mira que deixar-se els diners... I ho sento, Enric, per� crec que no calia dir que �s catal�. A veure si fins i tot en les terres dels inuit comen�aran a explicar acudits de catalans (jaja): Hi havia una vegada un catal� que va baixar d'un vaixell.... No, si us plau!

 
Free counter and web stats