Per acabar, gel i disfresses gòtiques

67º 50’ Nord, 115º 08’ Oest. Durant tot el darrer dia de navegació l’Amundsen demostra la seva vàlua esberlant el gel que cobreix bona part de l’estret de Dolphin and Union. Ens dirigim a la comunitat de Kugluktuk, on ens passarem un dia i mig per descarregar tot el material científic i totes les persones. La descàrrega és llarga perquè es fa amb helicòpter, i l’helicòpter és petit, només hi caben quatre persones, el pilot i unes quantes capses.

L’única via per arribar a Kugluktuk des de la nostra posició és l’estret de Dolphin and Union que, gràcies als pocs vents i corrents que pateix, encara és cobert d’una capa sòlida i gruixuda de gel. Abans de travessar-lo, l’helicòpter s’enlaira per mirar de trobar la zona on el gel és més feble. Un cop decidida la ruta, l’Amundsen envesteix la banquisa a tota velocitat. Comença el terrabastall. Tot es mou i se sent el soroll de trons que produeix la quilla mentre rebenta el gel. És força curiós observar des de la proa com es produeix el trencament. El pes i la velocitat de l’Amundsen generen unes esquerdes que es propaguen en el gel més ràpidament que el vaixell i li obren camí. A les parts de gel submergides, les esquerdes apareixen sobtadament i, per algun efecte òptic, es veuen de color blanc, de manera que semblen el resultat d’alguna explosió submarina. Però el gel oposa resistència. Més d’una vegada l’Amundsen ha de fer marxa enrere i tornar a agafar embranzida per poder seguir obrint camí.

Al vespre, després d’un dia intens per al motor i agitat per als tripulants, arribem a Kugluktuk i se celebra la darrera nit de bar amb una festa de temàtica gòtica. La motivació i l’enginy de la gent són fascinants. El bar està decorat amb globus negres i un seguit de creus de ben bé un metre d’alçada escampades per tot el local, de les quals pengen corones de flors de paper. Hi ha collarets i braçalets de cuir i claus, llavis pintats de negre i ulleres al voltant dels ulls, guants trencats, tatuatges sinistres, vestits fets amb bosses de la brossa i, fins i tot, un cap rapat amb una clapa de cabell en forma de creu. Poca llum i la música, dura, fosca.

En algun moment de la nit la música canvia i sona una salsa. Hi ha gent que balla. Com si ho sabés, faig veure que no la sento, però em sento observat. No només això, sinó que se’m demana molt activament que balli la salsa que sona. Em costa un esforç titànic convèncer les meves demandants que els fets que el meu passaport digui que sóc espanyol, que sigui originari de la península Ibèrica i que la meva llengua materna provingui del llatí no impliquen necessàriament una capacitat innata o adquirida de ballar salsa. Ja m’he trobat altres vegades amb aquesta associació mental i, sempre, la constatació del seu incompliment produeix una certa aflicció que, en aquest cas, miro d’alleujar amb unes cerveses a compte meu. I la nit segueix, entre salsa i rialles gòtiques.