Observant el gel

75º 03’ Nord, 125º 29’ Oest. Si et mires el gel des de lluny, sembla una massa blanquinosa i uniforme semblant a un desert. Quan t’hi acostes i el trepitges, però, comences a detectar-hi irregularitats, parts que reflecteixen menys la llum, plaques recents que semblen vidres gegants, zones cobertes d’aigua que amb algunes llums assoleixen un blau turquesa semblant al de les platges tropicals. Si, a més, agafes mostres de gel i les analitzes i n’estudies els components i proves d’entendre el seu paper en l’ecosistema àrtic, la seva riquesa et pot desbordar.

Perquè, per començar, no tot el gel és igual. Hi ha gel anual que es forma durant l’hivern i es fon a l’estiu. És de color blanc i acostuma a formar àrees baixes i planes de no gaire gruix. El gel multianual, en canvi, no es fon sinó que es va acumulant hivern rere hivern. Es tracta d’un gel més dens que l’anual, d’un color turquesa clar, que pot formar estructures de diversos metres d’altura que el vent esculpeix a l’atzar amb formes sorprenents. La primera funció del gel és la de refugi. La supervivència de les cries del peix que representa el 90% de tot el peix de l’Àrtic, el bacallà àrtic (Boreogadus saida), per exemple, depèn directament de la protecció que troben sota el gel. Sense gel, nedarien a la deriva i serien engolides amb facilitat per animals més grans, cosa que posaria en dubte la viabilitat de l’espècie. El bacallà àrtic té un valor gastronòmic força pobre, però representa la connexió principal entre el zooplàncton i els nivells superiors de la cadena alimentària de l’Àrtic.



En segon lloc, al gel hi ha coses. Per això, quan hi desembarquem, l’activitat de l’equip de l’Amundsen especialitzat en el gel és frenètica. Primer cal carregar les capses i les eines, que no són precisament lleugeres, fins al punt de mostreig. Un cop allà, comença la perforació. Amb les eines i màquines perforadores, els científics obtenen unes mostres de gel cilíndriques, algunes de les quals es preserven completament, mentre altres són tallades a rodanxes més petites allà mateix. Aquestes mostres de gel són interessants per diverses raons. Una part de l’equip està interessada a analitzar-ne la composició química, per detectar la presència de contaminants com el mercuri o altres metalls. Altres volen estudiar l’activitat de les comunitats d’algues que habiten el gel, i que són les primeres en activar-se després dels mesos foscos de l’hivern, perquè la seva situació al gel els permet rebre els primers raigs de Sol, abans que el fitoplàncton de l’aigua. Darrerament, a més, s’ha observat que aquestes algues produeixen uns carbohidrats anomenats EPS (substàncies exopolimèriques), la finalitat dels quals és encara desconeguda. Un cop perforat el gel, també s’agafen mostres de l’aigua que hi ha just a sota, amb la qual es duran a terme les mateixes anàlisis.





Però, és clar, tot això no es pot fer sobre el gel. Per tant, cal carregar les mostres de gel a les capses i tornar-les a l’Amundsen. Allà, totes aquestes mostres s’emmagatzemen al laboratori de gel, un contenidor a la popa del vaixell que es manté a una temperatura de -25ºC. I per si això no fos prou, l’Amundsen disposa encara de diversos congeladors capaços de mantenir la temperatura a -80ºC.