Myriam

71º 17’ Nord, 127º 45’ Oest. La Myriam és de Rimouski, un poble d’uns 40.000 habitants situat a la riba del riu Saint Laurent, 450 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Quebec. És esvelta, prima, té la pell fina i unes quantes pigues a les galtes. Els seus ulls, d’un blau una mica més clar que el mar, projecten una mirada brillant. La Myriam estaria a la part alta d’una classificació regida pels cànons actuals de bellesa. Les arracades que porta a les orelles, el nas i el llavi inferior amb prou feines aconsegueixen endurir el seu aspecte. Tampoc no ho fan els tatuatges que decoren els seus braços i cames, ni el ganivet que porta sempre penjat al cinturó. El que endureix el seu aspecte és, crec, el gran nombre de vaixells de càrrega on ha treballat, sempre en la posició laboral més rasa.

La Myriam acaba de fer 31 anys i li agrada la vida al mar. S’hi va dedicar perquè li permet viatjar i disposar de temps lliure, ja que de cada 12 setmanes se’n passa 6 a bord d’un vaixell i 6 de vacances. Va començar a navegar com a cadet en vaixells de càrrega, en alguns dels quals era la primera dona que hi treballava. Recorda aquesta època amb el sentiment reconfortant que proporciona la certesa de saber que forma ja part del passat. Però, admet, no va ser fàcil. Va haver d’aprendre a fer-se respectar i a suportar la solitud de no tenir cap amic a bord amb qui compartir els mals moments, que, en travesses d’uns quants mesos de durada, poden ser força freqüents.

A l’Amundsen, però, la situació és molt diferent. L’ambient científic, diu, és estimulant, i, a més, a la tripulació hi ha un nombre important de dones, com per exemple la capitana. A l’Amundsen la Myriam s’encarrega de les feines de coberta: mou grues, estira cordes, tanca comportes, recull material, arregla avaries i fa mil activitats més, la majoria amb grans requeriments de força física. I ho fa a la perfecció. No té cap interès a progressar laboralment. És feliç en aquesta situació i, tot i tenir parella estable, ell també mariner, no es planteja de moment allò d’establir-se i formar una família.

La vida al mar, però, té cops amagats. Fa uns anys va morir el seu pare i ella, embarcada, no va poder tornar a casa fins al cap d’unes setmanes, que se li van ser eternes i les més dures de la seva vida. En la resta de moments difícils, la Myriam en té prou, diu, amb desplaçar-se fins al seu punt preferit del vaixell, la part més posterior de la popa, al final de la coberta de l’helicòpter. És la superfície descoberta més gran del vaixell i també el punt en què menys se sent la remor del motor i més, el mar i el vent. I des d’aquest punt respira i admira a través del blau dels seus ulls lleugerament més clars que el mar la visceralitat amb què la natura es manifesta als fiords de l’Àrtic canadenc oriental. I això, diu, la consola de gairebé tots els mals.