La importància d’anomenar-se zooplàncton

71º 27’ Nord, 133º 53’ Oest. És perfectament lícit, suportant la xafogor del mes de juliol des d’un sofà de Barcelona i havent llegit el post anterior d’aquest bloc, demanar-se si té algun sentit estudiar el zooplàncton de l’Oceà Àrtic. Abans de llançar preguntes agressives a l’aire, però, cal pensar que el món on vivim és una xarxa de relacions entre moltíssimes parts i que canvis en aquestes parts poden afectar-ne d’altres, encara que siguin ben llunyanes. Les zones polars tenen una gran influència sobre el clima de la resta del planeta i, en aquest sentit, l’Àrtic és un dels sistemes que més ràpidament està canviant com a conseqüència de l’escalfament global. Comprendre el rol del zooplàncton en aquest sistema pot aportar informació sobre alguns dels canvis que podem esperar.

Un dels papers més importants que representa el zooplàncton és la predació del fitoplàncton, així com ser l’aliment d’altres animals més grans. En aquest sentit, és important saber quant de zooplàncton hi ha a l’oceà per saber quina part de la mortalitat del fitoplàncton és deguda a la predació i quina part respon a altres factors, com per exemple l’excés de radiació solar a causa de la reducció del gel, provocada per l’augment de temperatura. També és útil per saber de quant aliment disposen els depredadors del zooplàncton, que són la base dels nivells superiors de la cadena que culmina en l’ós polar. L’abundància de zooplàncton és un dels paràmetres que mesuren els científics de l’Amundsen. A més, també n’estudien la taxonomia, és a dir, a quina espècie pertanyen els exemplars capturats. Això els ha de permetre, en el futur, comprovar si hi ha un augment d’espècies d’aigües més temperades, la qual cosa seria un senyal que la temperatura de l’Àrtic està augmentant.

Potser, però, el paper amb una influència més global del zooplàncton és la captació de carboni. Els nivells de diòxid de carboni (CO₂) de l’atmosfera han augmentat notablement els darrers anys, principalment com a conseqüència de la crema de combustibles fòssils. El CO₂, juntament amb altres gasos com el vapor d’aigua i el metà (CH₄), contribueix a l’efecte hivernacle, gràcies al qual la temperatura del planeta es manté en uns rangs que permeten l’existència d’organismes com els nostres, els humans. Un excés d’aquests gasos, però, pot provocar augments de temperatura que poden afectar notablement tot el planeta. A l’haver-hi més CO₂ a l’aire, l’aigua dels mars i oceans també n’absorbeix més. El fitoplàncton captura aquest carboni i l’utilitza per produir la seva pròpia matèria orgànica, que el zooplàncton fa seva quan s’alimenta. Un cop mort, el zooplàncton deixa de flotar i cau fins arribar al fons marí. El resultat del procés és, per tant, un flux de carboni des de l’atmosfera -en forma de CO₂-, fins al fons marí -en forma de matèria orgànica morta.

Una de les preguntes que prova de respondre l’equip de l’Amundsen que estudia el zooplàncton és quina és la seva capacitat per captar i fixar carboni al fons marí, i quins són els paràmetres que poden afectar aquesta capacitat. També, si els canvis que s’estan produint a l’Àrtic juguen a favor o en contra seva. I en l’escenari actual d’augment de CO₂ atmosfèric, aquesta sembla una pregunta força raonable que paga la pena provar de respondre.