Kirk i el tori-234 o la connexió Hemingway

71º 02’ Nord, 123º 18’ Oest. En Kirk és un apassionat de la radioactivitat. Fa més de trenta anys que, com un detectiu, segueix la pista a tota mena d’elements radioactius per les aigües fredes del planeta. És un veterà de l’Àrtic. Ha navegat en vaixells canadencs, americans i russos -en els quals fins i tot l’activitat científica ha de passar uns tràmits burocràtics kafkians-, sempre a la recerca dels seus estimats elements radioactius. La radioactivitat que busca en Kirk no prové de materials ultratòxics de color verd fluorescent ni de les centrals nuclears, sinó que és natural i molt més abundant del que pensem. La majoria de materials que ens envolten contenen elements radioactius: les parets de casa nostra, l’asfalt que trepitgem cada dia, moltes roques i fins i tot aliments que ingerim.

Que un element sigui radioactiu només vol dir que no és estable i que en un cert període de temps, més o menys llarg, emetrà energia i es transformarà en un element diferent. Aquesta energia pot ser emesa en forma de radiació, és a dir, llum (visible o no), o en forma de certs tipus de partícules microscòpiques. En això es basen, per exemple, els estudis que permeten determinar l’edat de certs objectes analitzant el seu contingut de carboni-14, un element radioactiu present a tots els éssers vius, inclosos nosaltres mateixos. Actualment, en Kirk està interessat en el tori-234, un element que prové de la desintegració de l’urani-238, i que té unes característiques molt peculiars. L’urani-238 es troba àmpliament distribuït per tot el planeta i és també present a l’aigua de mar, de manera que el tori-234, producte seu, també es troba a l’aigua dels mars i oceans. A l’aigua de mar, el tori-234 adopta una configuració que el fa elèctricament enganxós, especialment amb les partícules d’algunes centèsimes de mil·límetre que provenen d’éssers vius (plàncton, peixos i altres). De manera que si hi ha petites restes de matèria orgànica a l’aigua, el tori-234 s’hi enganxarà. I gràcies a la seva radioactivitat, el tori-234 és molt fàcil de detectar.

L’activitat d’en Kirk consisteix a mesurar la quantitat de tori-234 que s’enfonsa a l’aigua per calcular, finalment, quina quantitat de matèria orgànica s’està enfonsant. Això és important per avaluar la capacitat de la bomba biològica de carboni de l’Àrtic, és a dir, la capacitat de l’Oceà Àrtic per captar CO₂ de l’atmosfera i enviar-lo cap al fons del mar en forma de matèria orgànica morta. Alguns estudis ja senyalen que a l’Àrtic l’eficiència d’aquest mecanisme és força més alta que no pas a les aigües temperades i càlides del planeta. És a dir que a les aigües fredes de les zones polars és on es produeix la captació més important de carboni de l’atmosfera. En Kirk continua treballant per saber exactament com funciona aquesta bomba i quin és el seu potencial.

Diumenge passat a l’hora de sopar vaig coincidir a taula amb en Kirk. El sopar dels diumenges és especial, hi ha un menú selecte -en aquest cas a base de magret d’ànec fumat i enfilalls de rap i llagostins- tothom vesteix amb certa elegància i és permès de beure vi -una ampolla entre dues persones com a màxim. Per gaudir de la vetllada vaig seleccionar un reserva de cabernet sauvignon xilè per compartir amb la Lucy, l’altra periodista a bord. Compartir una ampolla de vi amb la Lucy significa que ella en beurà, a tot estirar, mitja copa. L’atzar va voler, a més, que la persona que havia de compartir el vi amb en Kirk no es presentés a causa d’un brot sobtat de febre. Així que en Kirk i jo vam anar tirant del meu cabernet xilè i del seu syrah australià fins que ens vam quedar sols a la taula amb l’assortit de formatges final.

La conversa va volar des dels millors restaurants de Nova York fins al Bulli, on en Kirk va vibrar amb els aires aromatitzats i la resta de filigranes d’Adrià. En algun moment, com no podia ser d’altra manera, vam deturar-nos a l’Àrtic, aquesta terra feréstega i encisadora, a les històries dels primers exploradors i a la literatura èpica que havien generat, i vam derivar cap a la literatura de personatges en perill, cada acte dels quals està estrictament lligat a la seva supervivència, i, en aquest context, no va trigar gaire a aparèixer la prosa límpida de Hemingway. Per sobre de l’hule blavós de les taules del menjador, els ulls d’en Kirk brillaven mentre m’explicava que el seu pare havia estat a la Segona Guerra Mundial i que, durant mesos, havia estat el proveïdor de tabac i whisky de Hemingway. I vam brindar per Hemingway i per tots els vells i tots els mars, i perquè el Sol també sortia, i per la sirena de l’Amundsen, que tampoc no sabíem per a qui tocava, i, més tard, quan em dirigia a la meva cabina mentre el Sol de mitjanit entrava de biaix per les finestres de l’Amundsen, em vaig sentir absurdament commogut per trobar-me a només dues persones d’algú que es va etzibar un tret al cap fa gairebé mig segle, després de passar-se una tota una vida buscant, i trobant, combinacions enlluernants de paraules amb què descriure el coratge humà.