Luxes a l’Àrtic

71º 3’ Nord, 126º 3’ Oest. Ara que ja estic ben instal·lat i que ja he comprovat tots i cadascun dels serveis que ens dóna l’Amundsen, no puc evitar comparar la nostra circumstància amb la dels exploradors àrtics del segle XIX. Nosaltres disposem de calefacció, llits amb matalassos tous i coberts de mantes, lavabos i dutxes impecablement nets i amb aigua calenta, una alimentació força variada amb un assortit de postres excel·lent, xocolata calenta a discreció, una sala amb sofàs i televisió i un bar on podem prendre una cervesa i esbargir-nos tres vespres per setmana. La majoria d’expedicions del segle XIX no comptaven amb res de tot això: dormien en tendes de lona i s’escalfaven com podien amb gasoil, en el millor dels casos; no es rentaven i menjaven cada dia la mateixa carn seca. L’any 1899, però, una expedició italiana, encapçalada per Luigi Amadeo de Savoia-Aosta, duc dels Abruzos, va provar de traslladar els luxes de l’occident temperat a l’Àrtic.

El duc dels Abruzos era un muntanyenc intrèpid i experimentat. Havia participat en la conquesta dels Alps, en l’ascensió de cims de les muntanyes de Sant Elies, de més de 4.000 metres, a Alaska, i més endavant guanyaria fama a l’Àfrica i a l’Himàlaia. A la darrera dècada del segle, Itàlia era una nació que amb prou feines arribava als 30 anys d’edat i amb l’expedició del duc es pretenia fer dringar una campana que donés a conèixer el país a tot el món. La primera expedició italiana al Pol, doncs, després d’escoltar els consells de l’explorador noruec Fridtjof Nansen, l’home que més al nord havia arribat aleshores amb una marca de 86º 10’, va partir del port rus d’Arkhànguelsk a bord del Stella Polare cap a l’arxipèlag de Franz Josef, amb l’objectiu d’establir-hi el seu camp base.

La incomoditat dels iglús i les cabanes no convencia al duc, així que va decidir muntar un campament elegant i amb la pompa pròpia d’algú de la seva categoria. L’estructura del campament es basava en tres grans tendes, dues de les quals estaven unides amb un sostre de lona, formant així un quart espai interior on s’hi allotjà la cuina. Les dues tendes centrals, amb terra de fusta, matalassos de ploma i estufes, constituïen els dormitoris, aïllats de l’exterior amb una porta triple. Tot i apagar les estufes durant la nit, la temperatura mai no baixava dels 0 ºC, una fita inèdita en qualsevol expedició anterior.

Una de les primeres vegades que el duc va abandonar la comoditat de la seva nova llar, per deixar provisions que s’havien d’utilitzar en l’atac al Pol en un refugi situat més al nord, va patir un dels habituals revessos àrtics. Una tempesta de neu el va sorprendre, es va perdre i va acabar dins del mar amb els trineus. Tal com va explicar més tard, sense perdre la seva flegma aristocràtica, “vam passar ràpidament de la glacera a la badia d’una manera més aviat brusca i en contra dels nostres desitjos”. I tant en contra dels seus desitjos que va perdre les puntes dels dits a causa de la congelació. Des d’aquell moment, va decidir no sortir més del seu palau àrtic i va llegar la responsabilitat de l’expedició al capità Umberto Cagni. L’atac de Cagni i els seus homes al Pol va arribar fins a 86º 33’ Nord, un nou rècord en els anals de l’exploració polar.

Aquesta marca, però, no fou assolida sense pagar res a canvi. Cagni va patir una congelació en un dit, que se li va gangrenar fins que es va tornar negre i de la mida del seu canell. El dolor era tan intens que li pujava per la cama fins a pessigar-li l’aixella i quan no va poder suportar-lo més, va fer ús de l’opi mentre els seus companys, administrant-se tots ells gotes de cocaïna als ulls per combatre la ceguesa que els provocava la neu, l’arrossegaven en el seu trineu. Quan una tempesta els va bloquejar a l’interior de les tendes durant dos dies, Cagni va aprofitar per amputar-se ell mateix el dit en una operació que va durar dues hores, tan impressionant que els seus companys van haver d’abandonar la tenda i endinsar-se en la tempesta, amb el risc que això suposava, perquè el seu malmès enteniment no podia tolerar una imatge tan grotesca.

L’endemà, Cagni va realitzar la proesa de recórrer 29 quilòmetres suportant un dolor terrible, que va decidir amagar als seus companys per no minar la seva moral, ja que, tal com va escriure, potser superant la flegma aristocràtica del duc: “Em sembla que l’operació d’ahir els va afectar bastant”.