Crònica d'una mort anunciada

71º 3’ Nord, 126º 7’ Oest. Mentre treballo còmodament a la taula del meu camarot, sento un anunci pels altaveus, però no hi paro atenció. Acte seguit, moviment i corredisses pels passadissos. Trec el cap i l’Stephane, un estudiant de doctorat greco-francès, m’informa de què està passant. “No pot ser”, penso, “som a mar obert”. Decideixo seguir el corrent passadís enllà, després a la dreta fins a la coberta d’estribord. A fora, efectivament, tothom mira cap a l’aigua. M’acosto a la barana i a l’aigua, a uns 20 metres del vaixell, veig un ós polar nedant.

L’ós, amb el seu estil peculiar, neda cap al vaixell, però se’l veu dubtar. Gira una mica cap a l’esquerra, després cap a la dreta i no gosa acostar-s’hi més. En un cert moment para de nedar. S’atura de cara al vaixell i sembla que aixequi el cap com mirant de reconèixer algú a bord. Es tracta d’un exemplar adult, de més de tres metres de longitud, capaç de matar una foca de 200 kilos d’una urpada. La seva mirada, però, lluny de representar la força i el poder del cim de la piràmide alimentària de l’àrtic, és la d’un cadell esporuguit. Després de veure que no en pot treure res, segueix nedant i s’allunya del vaixell fins que es confon amb les taques d’espuma que de tant en tant es formen al cim de les onades.

Els veterans de l’Amundsen, que han tingut l’oportunitat en viatges anteriors de veure óssos polars, no recorden haver-ne vist mai cap tan lluny de la costa i de la banquisa de gel. Amb l’augment de la temperatura durant l’estiu, cada vegada hi ha menys superfície de mar coberta de gel i el territori de caça dels óssos polars és cada vegada més reduït i fragmentat. Empès per la gana, aquest ós probablement s’ha vist obligat a abandonar el gel deshabitat on es trobava a la recerca d’un nou gel amb foques. En llançar-se a l’aigua i començar a nedar, però, no sabia, que el seu objectiu fos tan llunyà ni comportés un risc tan elevat. No havent trobat gel, cansat, afamat i desorientat, ha vist en el vaixell un possible refugi que ràpidament ha descartat, i ha seguit nedant, zigzaguejant a l’atzar entre onada i onada. I tenint en compte el seu més que probable cansament, que la distància a la costa més propera supera els 100 km i que el gel es troba encara més lluny, tot indica que no serà capaç de superar l’esgotament i que, exhaust, morirà ofegat a les fredes aigües del mar de Beaufort.

Mentre torno cap a l’habitació, un sentiment de privilegi se’m barreja amb una certa tristesa, per haver tingut l’oportunitat de presenciar una de les conseqüències –que, estant jo immers en el seu context, se m’ha aparegut dramàtica- d’aquests darrers canvis que viu el planeta i que a l’Àrtic, per la seva sensibilitat, es manifesten encara amb més evidència.