Volant romànticament cap a l’Amundsen

70º 23' Nord, 123º 12' Oest. A les 7 del matí ens recull un híbrid d’autocaravana i autobús dels anys 50 d’Aklak Air, la companyia que ens ha de fer volar fins a l’Amundsen. Després d’una bona ració de música “Inuit Metal”, com diu el conductor, un home amb faccions inuit molt marcades, el vehicle ens deixa directament a la pista de l’aeroport, al costat de l’avioneta d’Aklak Air. Mentre esperem que carreguin l’equipatge i omplin el dipòsit de combustible, els mosquits tornen a fer de les seves, aquesta vegada amb més intensitat encara que ahir. Conscients que ja van treballar prou la meva cara, es concentren en els braços i aconsegueixen, travessant la roba, un resultat notable, fins i tot superior al d’ahir en quant a nombre i mida de les picades.

La crida del pilot és la salvació. Onze persones ens encabim a la minúscula avioneta, que no deu fer més d’un metre i mig d’amplada, a la qual han hagut d’afegir una cadira, collant-la a terra, per a l’onzè passatger. Les hèlices comencen a girar i ens enlairem suaument. Això és molt diferent de les grans màquines a què estem acostumats. Mirant per la finestreta i sentint al clatell l’aire glaçat que entra per les escletxes, comprenc finalment la visió romàntica del vol que Saint Exupery provava d’explicar a “Vol de nuit”, i que en aquell moment no vaig acabar de copsar.

Ens dirigim cap al nordest. La transició entre terra i mar és suau: primer, unes poques llacunes, després, més llacs i més grans, finalment, una xarxa d’aigua amb menuts espais de terra fins que arribem al mar, a la badia de Franklin. Envoltat de clapes de gel, una taca vermella, l’Amundsen, ens espera allà baix. L’avioneta passa de llarg i aterra al cap Parry. Aquí sí que el fred mossega per primera vegada i, immediatament després d’abandonar l’avioneta, ens abriguem amb capa rere capa. Fa sol i la temperatura no és gaire baixa, 2 ºC, però el vent és massa esmolat i ens hem de refugiar al peu d’un marge.

Al cap d’uns minuts arriba l’helicòpter. En grups de quatre ens va portant al vaixell. Parapetat amb una armilla salvavides, amb les corretges que em fixen al seient i els auriculars protectors, dins de l’helicòpter, basculant amunt i avall i cap als costats, tinc l’oportunitat de tornar a comprendre, i aquesta vegada potser massa profundament, la visió romàntica del vol que creia, falsament, haver comprès a bord de l’avioneta.