Inuvik o la costa dels mosquits

68º 18' Nord, 133º 29' Oest, 24ºC. Després de cinc vols, cues, interrogatoris a les oficines d’immigració, massa crema de formatge, incomptables fotografies de pescadors amb salmons de 20 kilos a les mans i un pèl de jet lag, arribo a Inuvik, el poble del nord del Canadà des del qual el darrer avió em portarà demà, juntament amb 15 persones més, fins a l’Amundsen. La veritat és que no havia preconcebut cap idea sobre Inuvik, però el que hi he vist m’ha ben sorprès.

A la sala principal i única del minúscul aeroport del poble, un ós polar de tres metres i mig d’altura, dempeus, mostrant dents i urpes, dóna la benvinguda. Es tracta d’un exemplar dissecat que, tal com indica el cartell que hi ha clavat a terra entre les seves potes, va morir per causes naturals el 1985. Evidentment és l’estrella de l’aeroport i, a jutjar pels flaixos que es veuen, podria ser que, proporcionalment, aparegués a tantes fotografies com els monuments de les grans ciutats europees. Sortint de l’aeroport, núvols de mosquits voleien sobre els caps de la gent. Són molt grossos i, pel que sembla, estan assedegats de sang. Tot i adonar-me’n i començar-me a moure frenèticament sense parar per espantar-los, no puc evitar emportar-me tres picades que em deixen la cara com un bonic mapa de l’Àrtic. La calor és sorprenent: ara mateix són les 22:30 h, el sol llueix amb força i la temperatura supera amb escreix els 20 ºC.

Poca cosa hi ha més a dir sobre Inuvik. Situat a la riba del riu McKenzie en un entorn natural privilegiat, més que un poble sembla un polígon industrial. Els edificis, baixos i de línia sòbria, estan separats uns dels altres, elevats un metre sobre el terra per evitar que l’acumulació de neu a l’hivern en bloquegi l’accés, i recoberts d’un material aïllant que els dóna aspecte de nau industrial. La gent és amable i condueix amb extremada cordialitat vehicles tot terreny de mida exagerada que, malgrat tot, resulten útils en aquesta regió, o almenys una mica més que a Barcelona en hora punta. L’atracció principal d’Inuvik és l’església de Nostra Senyora de Victòria, una església en forma d’iglú construïda a finals dels anys 50 en homenatge als natius de l’Àrtic. Un voluntari de la congregació ens mostra el seu interior a base de bigues de fusta, corbades, que li donen l’aspecte d’una cabana gegantesca.

He volat des de Calgary acompanyat per la Lucy Calderon, una periodista de Guatemala que també ha estat seleccionada per passar tres setmanes a bord de l’Amundsen. Tot sopant, amb la inevitable crema de formatge una vegada més, m’explica que tot i treballar al diari amb més tirada de Guatemala, el Prensa libre, li ha costat esforços titànics aconseguir una secció bisetmanal de ciència i tecnologia. La Lucy va proposar la creació d’aquesta secció i ara el seu objectiu és aconseguir que sigui setmanal. D’informació científica, n’hi ha de sobres. Però la percepció de la ciència com a eix cultural i factor clau pel desenvolupament encara queda massa lluny perquè el volum d’informació que li pertoca arribi a ser comparable amb la seva importància.