Des del març de 2007 fins al març de 2009 ens trobarem immersos en el tercer Any Polar Internacional, un programa de recerca enfocat a les zones polars del planeta en què participen milers de científics de 60 països. Finançat principalment pel Consell Internacional per la Ciència i l’Organització Meteorològica Mundial, aquest projecte descomunal no només té per objectiu la recerca, sinó que també dóna molta importància a la divulgació del coneixement que tenim avui sobre els pols i la seva importància a nivell planetari.
El primer Any Polar Internacional (1882-1883), inspirat per l’explorador austríac Karl Weyprecht (veure post), va comptar amb la participació de 12 països i va permetre la instal·lació de 14 observatoris prop del Pol Nord. Les dades recollides en aquestes estacions van aportar informació sobre meteorologia, geomagnetisme, les aurores boreals, els corrents oceànics, les marees, i l’estructura i el moviment del gel. Aquestes dades constitueixen un document excepcional sobre les característiques de la regió fa uns 130 anys. Malgrat tots els esforços i els recursos amb què es va comptar, 17 dels 24 membres d’una expedició americana van perdre la vida en aquest projecte, tenyint tràgicament un cop més l’exploració polar amb les boirines malves de l’èpica romàntica.
44 països van participar en el segon Any Polar Internacional (1932-1933), centrat sobretot en l’estudi de l’electricitat atmosfèrica -un camp que havia de resultar crucial per millorar els sistemes de telecomunicacions-, la predicció meteorològica i el transport aeri i marítim.
Anys més tard, un grup de científics encapçalats pel britànic Sydney Chapman, va proposar un tercer any polar internacional, amb l’objectiu d’utilitzar la tecnologia desenvolupada durant la Segona Guerra Mundial –ràdars, sismografia- per donar un nou impuls a la recerca polar. Finalment, l’esdeveniment es va acabar anomenant Any Geofísic Internacional (1957-1958). Gràcies a aquest projecte es va confirmar la deriva dels continents, es va poder determinar per primera vegada la quantitat de gel de l’Antàrtida i es van llançar els primers satèl·lits. Però també va tenir una conseqüència política important: el Tractat Antàrtic de 1961, signat inicialment per només per una dotzena de països, en el qual s’estableix que a l’Antàrtida només es duran a terme activitats pacífiques, principalment científiques, i s’impedeix l’afirmació dels drets de soberania de cap país sobre territori antàrtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada