“Aquest any hem clavat per primera vegada la nostra bandera al gel de l’àrtic i hem obtingut resultats que donen noves ales a les esperances d’arribar al Pol. Nosaltres, els austríacs, hem entrat amb bon peu a l’elit mundial de l’exploració!”. Després d’escoltar aquestes paraules, el públic assistent a l’Acadèmia Imperial de Ciències de Viena va esclatar en aplaudiments i crits d’emoció.
El discurs el pronunciava Karl Weyprecht, un oficial de l’Armada austríaca que acabava de tornar d’un viatge a les illes de Nova Zembla, davant de les costes de Sibèria. La bandera havia estat clavada als 79º de latitud nord, on Weyprecht havia trobat aigües càlides sense gel que conduïen a una franja de menuts icebergs, la qual s’havia vist capaç de travessar en cas d’haver disposat d’un vaixell de vapor. Embriagat per aquesta possibilitat, Weyprecht va organitzar una expedició, afegint així l’Imperi Austrohúngar a la cursa cap al Pol Nord.
22 homes i una canilla de gossos, encapçalats per Weyprecht, van salpar el 14 de juliol de 1872 del port de Bremerhaven a bord del Tegetthoff, una màquina de vapor de construcció alemanya, sòlida, estable i amb una potència de 100 cavalls. El 20 d’agost, a 76º 23’ nord, ni els 100 cavalls, ni els 22 homes ni els gossos van poder evitar que el Tegetthoff quedés atrapat enmig d’una placa de gel. L’expedició va estar 2 anys navegant amb el caprici dels moviments del gel, passant fred, foscor, gana i escorbut fins que l’estiu del 1874 fou rescatada per un balener rus. No sabrem mai el que va passar pel cap d’aquells homes durant les nits àrtiques de quatre mesos, unes nits potser il·luminades per les refulgències màgiques de l’aurora boreal, potser ennegrides per la boira i els udols esmolats com ganivetes del vent siberià. Només ens ho podem imaginar, i vagament, llegint el diari de Weyprecht, en el qual una d’aquestes negres nits negres va fer la següent anotació: “Cada dia que passa no és un clau sinó un tauló sencer en el nostre taüt”.
Després d’aquesta experiència, Weyprecht va acabar fastiguejat del frenesí de la cursa cap al Pol Nord, contràriament al que amb contundència havia expressat uns anys enrere. Va adonar-se que la cursa en si mateixa no tenia cap sentit si les expedicions no anaven acompanyades d’activitats científiques que permetessin millorar amb rigor el coneixement sobre les regions polars i, de retruc, sobre tot el planeta. Amb tot, era considerat un heroi immortal a la seva Àustria. “Immortal? Amb aquesta tos?”, replicava, esgotat, els últims anys de la seva vida. Weyprecht va morir de tuberculosi el 1881, però abans se li va acudir que l’exploració científica d’una regió tan vasta i extrema com l’àrtic estava fora de l’abast dels recursos amb què compta una sola nació i que, per tant, calia unir esforços a nivell internacional. Aquesta idea va ser la llavor del primer Any Polar Internacional, celebrat durant els anys 1882 i 1883, al qual el malaurat Weyprecht no va poder assistir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada