dimarts, 8 de juliol del 2008

Irrompre al gel

75º 03’ Nord, 120º 23’ Oest. Després de travessar l’estret de McLure de sud a nord i fer mesures en una zona que mai no ha estat estudiada abans, ens dirigim cap a l’est, al gel que bloqueja l’estret. L’objectiu és desembarcar-hi i agafar-ne mostres. No és una operació senzilla perquè en aquesta època el gel és especialment perillós. Comença a fondre’s, es formen esquerdes i zones de poc gruix que poden cedir sota el pes d’una persona. A més, hi ha els óssos. Per això dues de les dotze persones que som a punt de desembarcar al gel van armades amb rifles.

Després d’un vol de reconeixement amb helicòpter, l’Amundsen s’apropa poc a poc a la banquisa. Quan hi és ben a prop, no s’atura sinó que segueix empenyent les seves 6.000 tones contra el gel. Primer, la part inferior de la proa llisca sobre el gel i se sent un so de fregament, com de trineu gegant. Després, la quilla comença a esberlar el gel, notem una sèrie de sacsejades que fan vessar les cubetes dels experiments amb fitoplàncton que hi ha a la coberta de proa, tot tremola i se sent una mena de tro, com si una superfície gegantesca de metall ondulés al vent. L’Amundsen s’atura i fa marxa enrere, deixant a la vista el gel esbocinat i un passadís d’aigua fosca en què s’arremolinen, com teles de seda transparent, les restes de les plaques de gel més fines. Després de retrocedir, l’Amundsen repeteix l’embestida. De nou el lliscament, les sacsejades i el tro. Aquesta operació es repeteix fins a set vegades, per tal de garantir que el vaixell penetri uns 300 metres a la banquisa, on el gel és més gruixut i, per tant, més segur.



Quan s’atura definitivament el vaixell, en grups de quatre ens col·loquem en una gàbia que, en pocs segons, una grua aixeca i deixa sobre el gel. Les consignes són mantenir-nos en grup, evitar les clapes de gel que no siguin blanques i, en cas que aparegui un ós, dirigir-nos cap a la gàbia. Vaig en el primer grup, amb dos científics i en Trevor, armat amb un dels rifles de seguretat. Tots anem vestits amb els trajos mústang de color taronja que no només ofereixen protecció contra el fred, el vent i l’aigua, sinó que són especialment visibles contra el blanc del gel per facilitar un rescat hipotètic en cas de tempesta o desorientació. Camino sobre el gel i sento com crepita. Davant nostre s’estén una plana blanquíssima esquitxada amb zones de tons grisos i de color turquesa. La llum és encegadora.



Mentre ens endinsem a la banquisa, en Trevor m’explica que si hi ha algun ós per la zona, segur que ja ha sentit el soroll que l’Amundsen ha fet en trencar el glaç i la seva curiositat el dirigirà cap aquí. M’explica també que els óssos no tenen por de res i que, per la seva força i adaptació al medi, són força difícils de caçar. Un ós pot caminar per sobre de plaques de gel que cedirien sota el pes d’una persona i llançar-se a l’aigua enmig d’una tempesta amb temperatures de -60ºC, bussejar per escapar-se dels caçadors i nedar distàncies quilomètriques en aigües que superen lleugerament els 0ºC a la recerca de foques de més de 100 quilos que pot matar d’una mossegada.



Mentre els científics feinegen sobre el gel, m’allunyo una mica del grup. Sento llunyanes les seves veus. M’ajupo i agafo una mica de gel. El tasto, és poc salat. Al meu davant, només llum, fred i silenci...



13 comentaris:

Anònim ha dit...

Well done for this wonderful blog.

Anònim ha dit...

Bon dia Toni:Després de deixar un dia en suspens, ens gratifiques amb un article fantàstic.
Et felicito, la teva estratègia ja ha donat algun resultat, no només hi has partlat, i t'ha explicat algun detall del comportament de l'os, fins i tot, l'has fotografiat. Intueixo que el personatge de la foto deu ser en Trevor.
Espero llegir més històries d'aquest personatge tan interesant.
Bona feina.
Una abraçada
Georgina

Anònim ha dit...

Et felicito!. Cada dia és mes interessant el teu blog.

Sandro Maccarrone ha dit...

La crònica d'avui és sens dubte una de les més captivadores del blog.

Reconec que el final en suspens em deixa encara el dubte de si finalment vas retornar al vaixell sà i estalvi, abans que un ós s'abalancés a sobre teu.

Abraçades de tota la calorosa oficina d'Acisclo Soler.

Marc M. ha dit...

Salutacions des de Calgary, Toni. El teu bloc es un plaer de seguir. Veig que al final amb en Trevor acabareu sent intims. Per cert, recorda enviar-me un email quan passis per aqui en el teu retorn.
Salut!

Anònim ha dit...

Hola Toni sóc la iaia Lola, avui he llegit el teu reportatge, que m'ha fet posar la pell de gallina, vigila molt,molt i molt.
Et desitjo que disfrutis en aquesta aventura per l'Artic, i que quan arribis a casa ens poguis explicar totes les teves peripècies, que estàs passant.
Molts petons i fins la tornada
iaia

Unknown ha dit...

Toni, avui ens has deixat patin buffffff.....quina aventura, espero que tot aixi anat força be i que tots hagin aconseguit, els seus objetius amb aquesta diriam "passejada" aquets de la foto es en Trevor ??.
una abraçada i fins aviat

@santi_vallee ha dit...

degustan una voll-damm, un plaer infim per a mi pero intensament valorat per tu en aquest moments et comento que me llegit un parell de posts dels teus i man semblat força interesants sobretot el dels bichejos del fang submari. En fin mira sobint el cel estrellat atent per si per alla pasa un UFO i pots proporcionarme la prova definitiva o almenys definitiva per tu.

Anònim ha dit...

M'he quedat glaçat, en llegir aixó!!
Deu fer una mica d'engunia tot silenciós.
Es que no hi estem acostumats.
Tens fred?Tens por?

Un petó calurós!
Des del sol de Masnou.
Erik

enric ha dit...

Amb el Trevor és la millor companyia que podies haver escollit per anar a pasturar per l'Àrtic.
Salut

Toni Pou ha dit...

Erik (o monfillet, com a tu tagradi mes), la veritat es que feia fred pero es podia suportar, feia molt de sol tambe, i els trajos taronges abriguen molt. I de por, gens ni mica, al contrari!

Anònim ha dit...

Deu n'hi do!. Quina manera d'entrar en contacte amb la banquisa mes poc... elegant. Com aquell de l'anunci que compte calories, jo amb� vaig sempre contant (i no se perqu� ho faig, la veritat). Si ereu dotze, dos portaven rifle, i anaveu en grups de quatre (o sigui: tres grups), hi havia alg�n grup sense protecci� (jeje).
Quin treball fan amb les mostres recollides del gel?
La fotografia del vaixell �s espectacular: sembla talment enfilat damunt la banquisa.
L'altre suposo que deu ser d'en Trevor...? La posar� a l'escriptori.
Segueix amb aquesta bona feina.
Abra�ades.

bicibona@gmail.com ha dit...

Colló Toni, quina passada ,t'envejo profundament, i m'alegro molt per tu.
M'encantaria estar aqui daant de la immensitat del gel i poder-lo tastar i olorar. Amb molta diferència, aquest mati al llevar-me, com que ahir va caure una tormenta prou forta, m'he dirigit a les plantes del balcó i olorat la terra molla, i l'aire es notava net. Però suposo que res a veure amb la puresa dels 75º nord.

 
Free counter and web stats